Mor a Friburg Hermann Staudinger, químic alemany (Worms, Hesse,
1881), considerat com el gran investigador dels polímers. Com és
sabut, la polimerització és l'addició o condensació repetida de
moltes molècules simples, els monòmers, per formar macromolècules,
és a dir, els polímers, generalment amb pèrdua d'aigua per cada
monòmer integrat. Els polímers contenen els mateixos àtoms en les
mateixes proporcions que els monòmers, però els pesos moleculars
són molt majors. La propietat d'experimentar una polimerització és
peculiar dels composts no saturats, a causa d'una tendència natural
saturar-se. Hi ha, per exemple, determinades substàncies com
l'estiré, l'issoprè i d'altres que sofreixen una polimerització
espontània si es guarden molt temps a la temperatura ambient.
Però tornem a Staudinger, que obtingué el seu doctorat a la
universitat de Halle el 1903 i que visqué la major part de la seva
vida professional a la Universitat de Friburg, on des de 1951 fou
professor emèrit. Realitzà treballs en diferents branques de la
química orgànica, però tanmateix la seva tasca més remarcable és la
que féu sobre la naturalesa dels polímers. Estudià com aquests
composts es formaven per grans molècules que alhora estaven
constituïdes per un seguit de petites unitats, quelcom que comparà
a les bolletes d'un rosari. Treballà amb el midó i la cel·lulosa
que són polímers naturals formats per molècules de glucosa de les
quals se'n ha després una molècula d'aigua. Al mateix temps les
proteïnes estan formades per aminoàcids que desprenen també
molècules d'aigua. Així, per tant, Staudinger pogué demostrar, en
un treball començat el 1926, que els plàstics de diferent tipus
estaven produïts per polímers similars, on les unitats simples es
posaven en línia recta. Les conseqüències d'aquests estudis,
"Asimov dixit" foren prou importants per tal que Staudinger
obtingués el premi Nobel de Química de l'any 1953. El fet que
després de la Segona Guerra mundial proliferàs la gran indústria
del plàstic avaluava l'excel·lència de la seva feina de tota una
vida. I és que la polimerització catalítica dels monòmers és
fonamental puix constitueix la base de la majoria dels mètodes
emprats en aquesta fabricació. I també biològicament, la
polimerització es realitza gràcies a l'acció d'enzimes específics,
les polimerases, a patir d'un motle molecular i de monòmers
activats.
Però no oblidem aquí els esforços d'altri. Des d'un punt de
vista històric les primeres temptatives per produir plàstic es
remunten al 1838, quan Regnault polimeritza el clorur de vinili.
Després, el 1868, Hyatt obtenia el cel·luloide i el 1908, Baekeland
produïa la baquelita. Per altra banda, la fabricació del nylon fou
quelcom sensacional ja que era la primera substància plàstica
obtinguda sintèticament. I no deixem de banda el químic italià
Natta, que obrí l'etapa més important, començada aquesta amb la
producció dels polímers issotàctics, és a dir, fabricació de
matèries plàstiques amb característiques mecàniques
predeterminades. Qui no ha sentit parlar del plexiglàs o del
poliester?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.