Francisco Alonso i «Las corsarias» (1919)

Miquel Ferrà i Martorell09/06/00 0:00

El gran músic Francisco Alonso, el mestre Alonso (Granada, 1887-Madrid, 1948), que va escriure més de dues-centes obres, entre sainets, romances, pasdobles, xotis i excel·lents sarsueles, estrena la que porta per títol Las Corsarias, que potser no hagués estat tan popular sense els conegudíssims compassos de «La banderita», adoptada com himne quasi oficial per les tropes que el 1921 lluitaven en el Marroc. Explica la historiadora Antonina Rodrigo, potser la millor coneixedora de la història de Granada i les seves gents (Mariana Pineda, Federico García Lorca...) que «durant tres anys, en els campaments del protectorat marroquinès que s'escoltaven els marcials accents del toc de 'retreta', en les nits que precedien els combats, als compassos de 'La banderita', convertida en himne pels propis soldats» de les guarnicions africanes. També, diuen, que la gran lluitadora anarquista Lola Iturbe havia introduït en les excursions i reunions libertàries els compassos del famós pasdoble amb aquesta lletra: «Bandereta roja i negra/ bandereta precursora/ que vas esborrant fronteres/ imposant llibertat / i per això pertot arreu/ per onsevulla que vagis/ te saluda el proletariat al crit de Llibertat».

Però Francisco Alonso ens ha deixat moltes altres peces d'antologia que el poble adoptava per a la lluita política. Així, per exemple, el també famós «Himne a la Llibertat», de la sarsuela «La Calesera», estrenada el 1925. En aquella avinentesa, el públic, entusiasmat, enardit, posat dempeus, aconseguí que Marcos Redondo, intèrpret de l'obra, repetís deu vegades el «Cant a la Llibertat»: «Els esclaus de la terra/ s'alçaran cridant: guerra!/ i un clam de dolor/ de la humanitat/ s'ha de sentir/ en demanar/ Llibertat! Llibertat! Llibertat!/ És el crit de la humanitat/ Llibertat!». Aquesta partitura, com bé afirma la historiadora abans esmentada, «fou víctima de constants prohibicions durant els anys 20» i el general Primo de Rivera li tenia especial mania. Un altre gran mèrit de Francisco Alonso és el d'haver dedicat al folklore de les nacionalitats i regions espanyoles tot un seguit de composicions. Posem, per exemple, «La festa del poble», dedicada a Alacant i a les fogueres de Sant Joan, aleshores interpretades per trenta-sis bandes de música, a la plaça de bous, a càrrec de mil quatre-cents músics, un autèntic «Guinness». I tots sota la batuta del gran mestre. Podem transcriure les paraules del prestigiós musicòleg Antonio Fernàndez-Cid, que amb molta raó deia: Ningú que hagi conegut Francisco Alonso, que hagi vist dirigir el mestre Alonso, no podrà oblidar la figura inconfusible, la simpatia i força comunicativa d'un dels músics més personals que alimentaren amb gràcia i inspiració els avui tan mustiats predis lírics».