La mort de Mossé Remós (1430)

Miquel Ferrà i Martorell11/03/00 0:00

Era jueu. Fill de pergaminers mallorquins i metge de professió. Des que era una criatura havia sentit en el seu cor una gran afecció per la ciència mèdica. Els seus progenitors veren com s'interessava per la botànica i l'apotecaria que allà, a les escoles rabíniques, el mestre posava al seu abast. Coneixia el funcionament dels alambics i la tècnica del morter. Recitava fil per randa tots els elements que conformen l'alquimia i l'astrologia. Aprengué de fer receptes per fer créixer els cabells, per llevar els fics, per guarir el mal de peus, per combatre les febres i les infeccions de ventre i altres molts dolors i malalties. Al mateix temps, estudiava les escriptures dels seus majors i obeïa fidelment la llei mosaica. És clar que un al·lot tan savi, en el Call de Ciutat de Mallorca, s'exposava als odis dels cristians vells de fora del recinte. Tenia divuit anys quan fou seriosament advertit de la prohibició de practicar la medicina per part de la gent de la seva raça. Amb estalvis dels seus pares, s'embarcà en una nau genovesa que el dugué a Roma. Allà, a la Ciutat Eterna estant, perfeccionà el seu art. Allà conegué eminents professors, uns sefardís, altres ashkenazis, però tots posseïdors d'una ciència avançada d'arrels tradicionals.

Els papes havien permès els hebreus de viure a Roma i Ancona, de manera que Mossé Remós pogué gaudir amb llibertat dels ensenyaments d'un mestre de la família Volterra que l'ensinistrà en els secrets dels elixirs miraculosos i la mel de verona i els lliris de Florència i la càmfora i la pedra grega i tot un seguit de drogues i remeis. Tenia vint-i-quatre anys quan es donà per definitivament format i aleshores passà a Sicília, disposat a exercir la seva professió a la bella ciutat de Palerm. Trobà habitatge prop de l'església de San Giovanni degli Eremiti i fins i tot, ullà una bella al·lota, bruna i d'ulls encisadors, que anava cada dia de compres al mercat del barri de Mar Torana. Tot plegat, anava la mar de bé. Tant bé que Mossé Remós cobrava bons doblers als rics per retornar-los la salut i guaria de francs els pobres per amor de Déu. Així, hagué d'anar d'urgència a casa d'un vell senyorot dels voltants de la catedral, prou ric per fermar els seus cans amb llonganisses. Aquell home, gemegant en el seu llit, gran com un vaixell, gemegava de tenir foc per dintre i per fora. Mossé Remós l'examinà sense acabar d'entendre aquella malaltia que semblava un volcà a punt de fer una plena erupció. Va córrer al seu laboratori i preparà una «aigua santa» amb esperit de càmfora, blavet, malva i altres herbes. També en va fer un bàlsam. I amb un flascó i un potingo retornà al palau del ric mercader. Li donaren fregues amb aquell bàlsam i li feren beure tassonades d'aquell brou. Fou inútil. Al cap d'una estona allargava els potons i Mossé Remós era acusat, pels familiars del mort, d'haver causat el trist desenllaç. Fou jutjat i condemnat a mort. Encara, ja a les portes del suplici, li oferiren de commutar la pena si es feia cristià. Ell rebutjà l'oferiment amb una escopinada en terra i el dugueren a empentes fins al botxí i la seva destral. Li llevaren el cap i la vida sobre un cadafal, a la plaça pública.

I llavors, en el calabós, hi descobriren un poema que el reu havia escrit la nit abans. Deia: «Angúnia de la mort! Tot jo m'he estremit en veure/ que no podré fugir. Ja m'han dit:/ Demà moriràs!/ Sapigueu, amics, que no em mataran/ per cap crim que jo hagi comès./ Verí mortal: m'han dit, car he aconsellat/ calze de metzina a incircumcisos,/ morts, però, sense que jo pequés./ I per això volen llevar-me la vida...».