Era jueu. Fill de pergaminers mallorquins i metge de professió.
Des que era una criatura havia sentit en el seu cor una gran
afecció per la ciència mèdica. Els seus progenitors veren com
s'interessava per la botànica i l'apotecaria que allà, a les
escoles rabíniques, el mestre posava al seu abast. Coneixia el
funcionament dels alambics i la tècnica del morter. Recitava fil
per randa tots els elements que conformen l'alquimia i
l'astrologia. Aprengué de fer receptes per fer créixer els cabells,
per llevar els fics, per guarir el mal de peus, per combatre les
febres i les infeccions de ventre i altres molts dolors i
malalties. Al mateix temps, estudiava les escriptures dels seus
majors i obeïa fidelment la llei mosaica. És clar que un al·lot tan
savi, en el Call de Ciutat de Mallorca, s'exposava als odis dels
cristians vells de fora del recinte. Tenia divuit anys quan fou
seriosament advertit de la prohibició de practicar la medicina per
part de la gent de la seva raça. Amb estalvis dels seus pares,
s'embarcà en una nau genovesa que el dugué a Roma. Allà, a la
Ciutat Eterna estant, perfeccionà el seu art. Allà conegué eminents
professors, uns sefardís, altres ashkenazis, però tots posseïdors
d'una ciència avançada d'arrels tradicionals.
Els papes havien permès els hebreus de viure a Roma i Ancona, de
manera que Mossé Remós pogué gaudir amb llibertat dels ensenyaments
d'un mestre de la família Volterra que l'ensinistrà en els secrets
dels elixirs miraculosos i la mel de verona i els lliris de
Florència i la càmfora i la pedra grega i tot un seguit de drogues
i remeis. Tenia vint-i-quatre anys quan es donà per definitivament
format i aleshores passà a Sicília, disposat a exercir la seva
professió a la bella ciutat de Palerm. Trobà habitatge prop de
l'església de San Giovanni degli Eremiti i fins i tot, ullà una
bella al·lota, bruna i d'ulls encisadors, que anava cada dia de
compres al mercat del barri de Mar Torana. Tot plegat, anava la mar
de bé. Tant bé que Mossé Remós cobrava bons doblers als rics per
retornar-los la salut i guaria de francs els pobres per amor de
Déu. Així, hagué d'anar d'urgència a casa d'un vell senyorot dels
voltants de la catedral, prou ric per fermar els seus cans amb
llonganisses. Aquell home, gemegant en el seu llit, gran com un
vaixell, gemegava de tenir foc per dintre i per fora. Mossé Remós
l'examinà sense acabar d'entendre aquella malaltia que semblava un
volcà a punt de fer una plena erupció. Va córrer al seu laboratori
i preparà una «aigua santa» amb esperit de càmfora, blavet, malva i
altres herbes. També en va fer un bàlsam. I amb un flascó i un
potingo retornà al palau del ric mercader. Li donaren fregues amb
aquell bàlsam i li feren beure tassonades d'aquell brou. Fou
inútil. Al cap d'una estona allargava els potons i Mossé Remós era
acusat, pels familiars del mort, d'haver causat el trist desenllaç.
Fou jutjat i condemnat a mort. Encara, ja a les portes del suplici,
li oferiren de commutar la pena si es feia cristià. Ell rebutjà
l'oferiment amb una escopinada en terra i el dugueren a empentes
fins al botxí i la seva destral. Li llevaren el cap i la vida sobre
un cadafal, a la plaça pública.
I llavors, en el calabós, hi descobriren un poema que el reu
havia escrit la nit abans. Deia: «Angúnia de la mort! Tot jo m'he
estremit en veure/ que no podré fugir. Ja m'han dit:/ Demà
moriràs!/ Sapigueu, amics, que no em mataran/ per cap crim que jo
hagi comès./ Verí mortal: m'han dit, car he aconsellat/ calze de
metzina a incircumcisos,/ morts, però, sense que jo pequés./ I per
això volen llevar-me la vida...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.