Mor el marquès de Villena (1434)

Encara que hi ha autors que situen la mort d'Enric d'Aragó el 1436, d'altres, i jo estic amb ells, tot seguint Fernando Pérez de Guzmán, la fixarien dos anys abans i tal dia com avui. Aquest Enric d'Aragó marquès de Villena, nascut el 1384, un dels escriptors més destacats del segle XV, nét d'Enric II i autor de conegudes obres morals o erudites, afeccionat a les ciències ocultes, que dissortadament va fer que cremassin molts dels seus llibres en el moment de la seva mort, va esser bellament retratat per aquest Pérez del Pulgar a la seva obra Generaciones i claros varones que fou escrita entre 1450 i 1455. Villena, ciutat del País Valencià, a la província d'Alacant, a la comarca de l'Alt Vinalop, era doncs el solar d'aquella família tan honorable que estava molt emparentada amb la reialesa de Castella i Aragó. Explica F. Pérez del Pulgar que «era petit de cos i gruixut, el rostre blanc i vermellenc, i segons el que l'experiència en ell va mostrar, naturalment, fou donat a les ciències i arts més que a la cavalleria i encara molt més que als negocis civils no curials; la cosa és que no tenint mestre per a tals oficis ni ningú que el forçàs a aprendre, i fins i tot, prohibint-li el seu avi el marquès, que volia que fos cavaller, ell, en la seva infantesa, quan els nins solen esser duits per força a l'escola, ell, contra la voluntat de tots, va voler estudiar. I tan subtil i alt enginy hi havia en la seva persona que, fàcilment, aprenia qualsevol ciència o art a la qual es donava plenament, doncs semblava que tals aptituds estaven dins la seva natura. Certament la natura té un gran poder i és molt greu i difícil accedir a ella sense la gràcia especial de Déu...I així aquest amor per l'escriptura no s'atura amb les ciències notables i catòliques, de manera que també s'interessà en les vils i rares arts d'endevinar i interpretar somnis i esternuts i senyals i altres coses tals que mai no convenen a un príncep reial i menys encara a un catòlic cristià. Per això el tingueren els reis del seu temps en mala fama i en poca reverència els cavallers, i això que era molt subtil en la poesia i un gran historiador i molt prolífic i coneixedor de les més diverses ciències. Sabia parlar moltes llengües (llatí, italià, català, francès, àrab, grec i hebreu i les obres que avui es coneixen d'ell són Art de Trovar, Art Cisoria, El llibre dels dotze treballs d'Heracles, Tractat de la lepra i el Llibre del allotjament o la fascinologia, això a mès del Tractat de la consolació, Exposició del Psalm Quoniam Vitebo, les traduccions de l'Eneida i la Divina Comèdia, Retòrica de Ciceró i Epístoles i arengues llatines. Com diria algú, tot un cervellot de finals de l'Edat Mitjana. Els escriptors, com Villena, que sentim l'ofici i que res no ens ha pogut aturar d'exercir-lo, malgrat els entrebancs de la vida i el setge dels envejosos, falsos crítics i mals amics, podem prendre model d'aquella vida exemplarment curiosa o curiosament exemplar, el que volgueu. I afegeix encara Pérez del Pulgar que Enric de Villena «menjava molt i era molt donat a l'amor de les dones».