La saga dels Carranza (1558)

Miquel Ferrà i Martorell27/11/99 0:00

Fra Bartomeu de Carranza (Miranda de Arga, Navarra, 1503-Roma, 1576), que va estar a Anglaterra (1554-1556) i al concili de Trento, és nomenat arquebisbe de Toledo. Persona molt intel·ligent, escriptor de bona ploma, havia rebut de jovenet la protecció del seu oncle, el canonge i inquisidor Sancho Carranza i havia estudiat humanitats en el prestigiós Col·legi Major Sant Eugeni, a la Universitat d'Alcalà de Henares. La seva tasca pontifical es veuria, però, interrompuda el mes d'agost del 1559, quan fou detingut a Torrelaguna per ordre de la Inquisició, acusat d'equivocades interpretacions teològiques. Fou declarat bisbe sospitós d'heretgia en setze textos i fra Bartomeu, erasmista, hagué de patir un llarguíssim procés a la Roma «borgiana» que el dugué, finalment, a la tomba. La denúncia, injusta, irresponsable i falsa havia vingut d'altres tonsurats, rivals d'escriptura, l'inquisidor Valdés i fra Melchor Cano. Aconseguiren, doncs, llevar-li tinter, ploma i paper i aficar-lo dins la fosca d'un calabós. Quants dels nostres escriptors i poetes d'avui no farien el mateix amb els seus companys d'èxit? Però anem a altres Carranza, igualment populars. És el cas de Jerónimo de Carranza, cavaller de l'hàbit de Crist, governador d'Hondures el 1589, i també escriptor, que el 1582 publicava uns curiosos textos titulats De la filosofía de las armas, de su destreza y defensa cristianas, editats a Sanlúcar de Barrameda.

Com que Carranza era mestre d'espasa, tot manejant l'acer amb la més gran eficàcia del seu temps, també els escriptoretxos envejosos se'n foteren d'ell i també els jovenots li feien bromes. S'enfadava aleshores Carranza i treia foc pels queixals, desembeinava la seva espasa i anava darrere els grossers, que procuraven calmar-lo amb una frase que es va fer popular: Perdoni Vossa Mercè, senyor Carranza! Expressió aquesta que seria des de llavors emprada per significar que no cal enfadar-se puix és dolent pel cor i l'ànima. El tercer Carranza de la nostra saga és més llegendari, tot el contrari de l'anterior, prototipus de l'home prudent, que solia guardar l'espasa i s'amagava per no entrar en combat. Ell va ser el motiu de la famosa frase «Imitem Carranza», que vol dir que no és bona la temeritat. Els homes agosarats poden aconseguir de guanyar un repte però la prudència és la mare, diuen, de la supervivència. Félix María de Samaniego (Bilbao, 1774-Madrid, 1787), el gran narrador en vers castellà, sota influències clares de La Fontaine, composà la faula titulada Els dos caçadors, en què Joan Carranza, el Prudent, n'és personatge principal: «Pedro Ponce el valerós, i Juan Carranza el prudent, veren venir tot rebent, el llop més horrorós. El prudent, temorós, dalt d'una alzina es llança i com altre Sancho Panza, en la branca es va salvar. Pedro Ponce allà morí. Imitem el bon Carranza».