Camilo José Cela i el pavelló de repòs (1943)

Miquel Ferrà i Martorell03/11/99 0:00

Camilo José Cela enllesteix la seva novel·la Pavelló de Repòs a las Navas del Marquès, Àvila. Com deia el mateix autor, es tracta d'un llibre molt mal de classificar, on es proposava de desemmascarar la circumstància del temps i l'espai. L'acció del relat pot semblar nul·la, la línia argumental molt feble... Concebut amb aquesta preocupació tècnica, Pavelló de repòs m'ha interessat sempre no només pel seu caire renovador sinó també pel seu univers de sentiments, un univers, diria jo, quasi incommensurable. El llibre, excepcional, transcendeix però de l'estètica i no cau en aquell gran pecat que explicava Dostoievski i els riscs del qual Camilo n'era totalment conscient. Deia Dostoievski, i prenguin nota d'això els nostres poetes que es consideren exquisits, que la «preocupació per l'estètica és el primer senyal d'impotència. Deixau-me'n llegir alguns fragments vessats al català: 'Quan el ramat se'n va, fugint de la sequera que ja comença a cremar els camps i a fer més endurides les pastures, i se'n du lluny, muntanya amunt, la llet i la carn, en el pavelló de repòs els malalts segueixen estirats en les seves chaise-longues, mirant el cel, tapats amb les seves flassades, de les quals en aquest temps ja comencen a treure els braços, pensant en la seva malaltia. Són els primers dies de juliol i ja les cigales canten entre els cards; si aclucam un poc els ulls ens imaginam que són els mateixos cards, els que canten, fregant les unes contra les altres, les seves aspres floretes blaves i grogues'...

Són uns textos trists, que obliguen a la meditació. Filosofar i reconstruir la vida sobre les cendres de la malaltia, de la greu malaltia, com un au fènix dels tuberculosos. Tots els personatges són tísics que a cada moment de repòs, entre vòmit i vòmit de sang, proven de reconstruir les seves esperances...

«Estimada meva del meu cor: Avui he fumat dues cigarretes. Les he fumat d'amagatotis, com un col·legial amb por de ser descobert. M'han produït una alegria infinita, perquè sabent que això em matava, hi hagué instants que vaig creure estar totalment guarit. El fum em causà una tossina molt violenta, que m'arrossegà la sang novament, i no vaig sentir, com altres vegades, la satisfacció del tabac. Tot i així és tan hermós llançar-se sobre un desig, és tan dolç pensar que un es troba entre els vius, que no vaig dubtar un instant a fer la prova. El reglament del Sanatori amenaça amb l'expulsió d'aquell que no sàpiga obeir, i fumar està prohibit. No crec que ningú s'adoni d'això i encara que així fos, com em poden expulsar ara que tan breus moments em manquen per retre el meu tribut a la deessa tuberculosi?».

Pensau els mots de Dostoievski tot defensant l'obra de l'art espontani: «L'excessiva recerca de l'estètica és un clar senyal d'impotència».