Dionisio Ridruejo a París (1941)

Miquel Ferrà i Martorell05/10/99 0:00

El poeta falangista Dionisio Ridruejo (El Burgo de Osma, 1912-Madrid, 1975) visita París i també la delegació que «Falange Española y de las JONS» té a la capital francesa, aleshores ocupada per les tropes nazis. Un imagina com es devia sentir un intel·lectual feixista tot veient a cada cap de cantó una komandantur i banderes amb la creu gamada pertot arreu. Tampoc no mancaven esvàstiques sobre la façana del Museu del Louvre. Allà, Ridruejo contempla embadalit l'estatuària grega. Diu el comentarista literari: «La inspiració clàssica i austera de Ridruejo troba camí en aquest sonet per cantar la famosa escultura grega, del segle IV abans de Crist, que presideix les escales principals del museu. És la Victòria de Samotràcia... «Antes buscaba el viento con gemido forma a la propia carne voladora. Alzando torsos en el suelo ardido, manos del agua en su vaivén sonora, alas del blanco cielo descendido y, al cielo, ondas de seda bogadora; hasta que al fin de su clamor vencido, preñó la roca que alumbró tu aurora».

Eren temps de lloar, per part dels salvadors del Nou Ordre europeu, les belleses de la raça ària i hel·lènica. No ens sorprèn gens aquesta vena de Ridruejo que un any després s'enllistaria voluntari a la «División Azul» i un any abans havia fundat la revista literària Escorial, amb els continguts que tots sabem, al marge d'alguns escrits neutrals. Però no oblidem que el poeta va ser un dels primers seguidors de José Antonio Primo de Rivera, que ocupà càrrecs polítics del Moviment i que mostrà, en els seus llibres d'aquell temps, com En once años (1950) un formalisme classicista, discrepà a partir del 1951 del règim franquista i fou confinat i empresonat. Llavors anà a l'exili i París, el París lliure i democràtic, el París republicà de sempre, el va rebre del 1962 al 1964. Després marxà a Estats Units i allà es dedicà algun temps a l'ensenyament. El 1957 fundava el Partit Social d'Acció Democràtica i després formava part dels fundadors de la Unió Social Demòcrata Espanyola (USDE), mentre els seus darrers llibres reflecteixen ja una certa conciència ètica, com és el cas del seu Cuaderno Catalán (1966) o Casi unas memorias (1974). Com deia Unamuno: «No oblideu la permanent transitorietat de la cosa i la vida públiques, el que queda del que passa i el pas del que es queda, l'aigua que corre i el curs del corrent que sempre està en el mateix lloc. Hi ha una harmonia entre el 'Així va tot!* i l''Així ve tot'... Tot, tot: revolució i reacció, progrés i tradició, rebeldia i compliment, fe i raó, dogma i crítica, somni i vetlada, eures entre ruïnes, naixement i mort, dos trànsits, tot i no-res».

Potser Ridruejo era tot això que diu Unamuno.