Dos successos de crònica negra (1836)

Però un fet que escarrufa i ens demostra que existeixen realment esperits satànics, ahir i avui, entre nosaltres, és el que narren els papers d'aquella època en referència als maltractes i agressions a les criatures. El que segueix posa els pels de punta: «Una nina que duia a sa mare, resident a Metz, el producte de la seva feina de tota la setmana, fou atacada, a entrada de fosc, en un caminal dels boscos del Sablon, per un home que li demanà la bossa. No va poder la pobra oferir cap resistència i cridar auxili i, veient amenaçada la seva vida, entregà els doblers i seguí després el seu camí cap a la ciutat. Però a curta distància li sortí un altre home, que sentint-la plorar, volgué saber la causa dels seus planys, i simulà interessar-se per ella. "Hem de recobrar els teus doblers, li digué: Coneixeries el lladre? "Oh!"Respongué ella; i tant que sí, el reconeixeria entre mil."Sí! Doncs jo faré que no el puguis conèixer!"S'exclamà l'home, i a l'instant li arrabassà bestialment els ulls. La nina, trobada per la policia en l'estat més deplorable, fou conduïda a l'hospital del Bon"Socors...».

I encara aquesta altra: «Ahir, a migdia, passava pel carrer de Sant Jaume una dona amb una caixa molt feixuga. L'atura un home a un cantó del carrer dels Mathurins i li vol prendre el bagulet. Ella resisteix així com pot i crida desesperadament auxili: Lladre és! Per amor de Déu! Aidau-me! Auxili! Lladres! Aquesta paraula, en els carrers de París té màgic efecte i tot d'una acudeix al lloc una munió de gent. Sense amollar la caixa, l'home es posa a dir: Insolent! No et basta fugir de la casa conjugal? També vols robar al teu marit? I m'insultes i m'aixeques la veu, mala esposa!"
Ella protesta que no és la seva esposa però l'actuació del lladre és més convincent, i tant és així que el públic que contempla el debat comença a dir: Ja que és la seva dona i que tot el que hi ha dins la caixa és seu... La pobra dona ja començava a afluixar i el lladre, amb consentiment dels vianants, ja veia la cosa guanyada. Però de sobte comparegué per allà un guàrdia de la caserna del carrer de Foin que el coneixia i el fals marit fugí com un llamp...».