El fantasma de l'Òpera (1959)

Miquel Ferrà i Martorell25/10/98 0:00

Els hereus de Gaston Leroux publiquen l'obra d'aquest, El fantasma de l'Òpera, que fins aleshores no havia tingut la difusió que pertocava. Aquesta obra de «misteri», que ja havia passat al cinema sense paraules i que després ha estat l'argument de diferents versions cinematogràfiques, no pot mancar en cap antologia de literatura fastàstica. Gaston Leroux (París, 1868"Niça, 1927) treballà primer com a advocat i després es dedicà al periodisme. Fou el cronista judicial del diari Le Matin i des de la premsa aconseguí una certa fama com a cronista judicial. Aconseguí una entrevista amb un marquès de molt antic llinatge que, incomunicat i sota vigilància molt severa, es trobava a la presó a causa d'un obscur drama familiar. Emparat per aquella fama, Gaston Leroux provà sort com autor teatral. Després d'un gran fracàs, decebut del món del teatre, comença a escriure novel·les de misteri i aventura.

El fantasma de l'Òpera esdevé una de les obres mestres del gènere i ens ofereix moltes lectures. «L'Òpera, temple de cultura i centre de reunió de la més daurada frivolitat, era el millor símbol d'aquell París dels anys feliços. Però la cultura esdevé artifici, la frivolitat esdevé horror i la llum esdevé fosca quan en el venerable edifici hi comença a fer les seves aparicions un esser extraordinari: Un fantasma...».

Curiosament, El fantasma de l'Òpera és la venjança de Gaston Leroux, que tenia la confessada intenció d'anar més lluny que Conan Doyle i Poe... Aquí, Leroux es venja dels jutges que no saben administrar justícia, de la gent del teatre que no l'ha sabut entendre, dels directors i editors que moltes vegades recompensen el plagi i aïllen qualsevol originalitat.

«El fantasma és d'una magror prodigiosa i el seu vestit negre flota sobre un cos esquelètic. Té els ulls tan enfonsats que no es poden distingir bé les seves immòvils pupil·les. Només es veuen, en definitiva, dos grans forats negres com els de les calaveres. La seva pell, estesa sobre l'ossamenta com un cuiro de tambor no és blanca sinó d'un color groguenc que escarrufa. El seu nas és tan poca cosa que de perfil resulta invisible i l'absència de tal nas és quelcom horrible de veure. Tres o quatre blens castanys, sobre el front i rera les orelles, feien la funció de cabellera».

L'acció, el diàleg, les acurades descripcions, l'estil planer i directe, les anècdotes de caire cultural popular...
«A Jo(seph), el meu estimat germà que, sense tenir res de fantasma deixa, per això, d'esser, com Erik (el meu personatge), un àngel de la música...».

Tal és la dedicatòria en el començament de la novel·la.