Memòria de Fernández Molina (1965)

Miquel Ferrà i Martorell30/09/98 0:00

A la dècada dels 60 hi havia tot un grup de residents forasters, escriptors d'un cert prestigi, en llengua castellana i també alguns d'hispanoamericans. Camilo José Cela havia descobert Mallorca com a lloc per escriure i molts altres seguiren el seu exemple: Claribel Alegría fou un d'aquells noms. Marta Portal, esposa del tinent coronel del puig Major, un altre cas. A tots els vaig conèixer però amb qui vaig tenir més amistat fou amb Antonio Fernández Molina (Alcázar de Sant Juan, Ciudad Real, 1927), mestre nacional, que fou secretari de la revista Papeles de Son Armadans. Tal dia com avui era presentada a Madrid, editada per Alfaguara, una ambiciosa Antología de la Poesía Social, de la qual Fernández Molina formava part entre autors com Goytisolo, Celaya, Blas de Otero, Gloria Fuertes, Martín Descalzo, etc. o on Antonio explicava que «res neix, i menys en art, per generació espontània. Per això pens que la poesia social és una conquesta del nostre temps i respon a una necessitat... A partir de la poesia pura, un procés de rehumanització ha conduït al realisme i a l'actual poesia social. El poeta sent la inquietud i la responsabilitat d'esser home entre els homes del seu temps i de comunicar-se d'una manera clara i eficaç amb ells... És la possibilitat de saltar els esculls per fer de la poesia un vehicle útil per canviar la vida...».

Antonio Fernández Molina fou company de llargues tertúlies, d'alguns dinars i sopars on es parlava només de literatura. Essent jo, el 1969, director de l'escola de Decoració, el vaig convidar a fer dues conferències per als meus deixebles, una sobre Bécquer i una altra sobre el moviment surrealista universal, tot dedicant especial atenció a la figura d'André Breton. Col·laboràrem en altres iniciatives culturals d'aquell moment, com per exemple un cicle de conferències sobre el Quixot en aquella aleshores existent Llibreria Biblos. En els darrers temps que Fernández Molina visqué aquí, amb les dificultats econòmiques de mantenir la seva família només de la ploma i dels pinzells, conversàrem molt sobre la trista glòria literària. Després marxà a Saragossa, on va tenir la gran oportunitat de dirigir un col·legi, ja que essent com jo mestre d'escola i havent fallit el poeta i comú amic Miguel Labordeta, propietari d'aquell centre, li oferiren els seus hereus aquell lloc de confiança. Però tornem a la poesia social i observem el contingut d'alguns versos:

Cal deixar un lloc.
Cal fer un racó.
Posau-li un altre plat.
Aquest home també menja.
Fora la vostra indiferència!
Una jaqueta sobre les seves espatles!
O un segell per escriure una carta
demanant amor o auxili...