algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

La nit més llarga

Crònica d'un vespre tràgic al Camp d'en Serralta

No és estrany veure sirenes un diumenge vespre. Pot ser un accident, un avalot o algú que no es troba bé. Però quan allò que veus no és una ambulància, sinó que en són moltes. No és un cotxe de Policia, sinó que en són desenes. I no és un furgó dels bombers, sinó que són gegantines grues que intenten moure's pels carrers estrets del Camp d'en Serralta, és que alguna cosa grossa ha passat. I tan grossa. La imatge d'un edifici de tres plantes desfet, dels bombers sortint amb cara d'espant, dels cans cercant-hi el darrer alè de vida, de la gent en pijama intentant donar un cop de mà, ens transporten a escenaris que fins ara ens resultaven llunyans i poc reals. Era com una barreja entre l'11-S i el terratrèmol de l'Aquila. Però a ca nostra. Al carrer de Rodríguez de Arias cantonada amb el d'Alós.

"L'edifici ha caigut de cop. S'ha desfet! Com una xocolatina", informaven uns veïns que vivien just al davant. "Teníem el bar tancat però érem dins. Hem sentit un renouer i hem sortit. En obrir la persiana, tot era blanc. Pensàvem que era fum, un incendi, però era la pols", afegia el propietari del bar Juan a escassos metres del lloc del sinistre. L'hora en què es produí el sinistre, al voltant de mitjanit, féu que molts veïns dormissin. Però no dubtaren d'aixecar-se i sortir al carrer. Un jove de poc menys de vint anys, encara amb la masquereta penjada al coll, explicava com "m'he aixecat i he anat a donar un cop de mà als bombers. Hi havia un munt de runes i jo he ajudat a treure un home, mort. Ha estat molt fort", recordava.

Dins tot aquest trull, impactava el silenci. Cerimoniós. Qualsevol renou provinent de les runes podia ser indici de supervivència. Però els bombers no sentien res. I anaven excavant, a mà, pedra a pedra, allò que minuts abans havia estat un joiós edifici de tres plantes. "Aquest immoble estava molt malament. Avui horabaixa mateix parlàvem amb un dels veïns de l'edifici amb qui hem estat jugat a cartes, hi havia unes esquerdes de quatre dits", comentava un veí. Sobtava veure, però, com la part que havia quedat dreta no era precisament una imatge de runa. "L'edifici el van pintar fa poc, defora està bé, però dedins...".

A la plaça d'en Serralta hi ha expectant part de la comunitat sud-americana del barri. A l'edifici, hi vivien uns compatriotes seus dels quals no en sabien res, encara. Els bombers trobaren el telèfon mòbil d'un dels joves desapareguts entre les restes. Estava intacte i miraculosament en funcionament. Però del seu propietari no n'hi havia ni rastre. "No pot ser, si ell sempre dormia devors el mòbil", en deien els companys. La nit al Fortí fou llarga i dolorosa. Ningú no s'atrevia a anar a dormir. "Han trobat algú, han pujat una llitera", se sentia de cop. Però aquest algú apareixia tapat amb un llençol blanc, i la ciutadania, amb el cor encongit, es desesperançava.
A pocs metres del cadàver, una dona (germana d'uns desapareguts) s'acubava. I dilluns, com si sapigués què havia passat, es llevà trist. Els llums de les ambulàncies, de la Policia i dels Bombers quedaren difuminats amb la claror del dia. La feina, però, no s'havia acabat. Amb prou feines començava.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.