algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
20°

Una casa modernista de 1900

Al carrer Sant Alonso cantó amb Can Fonollar, hi ha un edifici modernista. L’arquitectura és relativament senzilla però d’una bellesa impactant. És una bastida similar a tantes altres cases de principi de segle que a l’eixampla la piqueta ha anat destruint per donar pas a edificis sense cap encant.

El carrer de Sant Alonso, que fa referència al sant jesuïta i llec que vivia un centenar de metres més enllà, és una via amb una llarga història. Segons els erudits, és ja del temps dels romans, discorria fora porta de les murades de la ciutat, que no sabem si portava ja el nom de Palma o era un d’aquests llocs urbans que no s’han localitzat. És a dir, des d’un una visió de rigor, no hi ha cap prova fefaent que ens digui que Palma era la Palma dels cèsars. Al llarg del carrer s’han trobat vestigis de tombes de l’antic imperi, que per costum es bastien fora dels murs de les ciutats.

Dins aquesta casa modernista, tan propera a la història del convent de Santa Clara o els dits banys àrabs, han transcorregut algunes belles històries.

El pintor Jaume Mercant (Cala Rajada 1908- Palma 1999) va viure al primer pis, el de la gran balconada, fins a la seva mort. Era famós, no sols per la bellesa i la llum llepada dels seus paisatges mallorquins, sinó també pel seu mal caràcter. Una demència terminal va entristir a tots els que el cuidaren. Ell seguí un llarg aprenentatge quasi autodidacte, depurant un estil personal de la visió de la natura i les ciutats. Exposà com a gran estrella a la Galeria Pelaires i feu en vida una gran mostra al Col·legi d’Arquitectes. Jo encara el record a aquesta exhibició dient a tot el que el volia sentir que els preus eren alts, ja que els seus quadres sols els comprarien els capritxosos. Aquest espai serva el record de l’olor de pintura del seu taller d’un dels pintors més destacables de la Mallorca del segle XX. A la Llotja es va fer una gran antològica l’any 1989 on destacà la lluita per una Mallorca ideal que deixava d’existir.

A la planta baixa als voltants de 1979, hi vivia un jove que també pintava, es feren amics. Sovint el nou bard pujava a prendre el cafè amb l’ancià. Amb una granota de mecànic es tacava de tots els colors imaginables, cercava els pigments més purs i assajava amb diversos aglutinants. Al final de la jornada, amb la cara i mans netes, però a voltes amb la roba multicolor, anava a prendre una canya al bar Bosch d’aleshores. Emprava els llibres com a objecte, i els engalanava amb masses de pintura, feia també uns quadres matèrics. Una d’aquestes grans peces amb hèlixs de pintura és al museu d’Es Baluard on a voltes s’exposa. Tenia una al·lota que volia ser ceramista, que de tant en tant passava per allà. Com jo mateix o Andreu Vidal que anàvem a parlar i beure cafè o una mica de conyac. Crec que tots els pintors significatius d’aquell temps, així com els escriptors de vocació, ens hem aixoplugat sota aquesta bellesa modernista. Dic això perquè sembla que el Consell de Mallorca vol fer Fill Predilecte al pintor Miquel Barceló Artigues, que ara mateix té una gran mostra a La Pedrera de Barcelona. A Margalida Escales aquesta ciutat també li deu un testimoni de cortesia, ja que és una gran innovadora amb les argiles i les terres que treballa, les dues columnes de la plaça de Marques del Palmer són seves i alenen com a fòssils vivents.

Tots dos, Jaume Mercant i Miquel Barceló són pintors vocacionals i feiners; però en Miquel és a més un gran intel·lectual: ha llegit les novel·les, els poemes i els assaigs essencials de la nostra civilització occidental. Recerca també en altres àmbits culturals. Té un pensament molt actiu, com demostren ara als dietaris o llibres en prosa que va editant. A voltes pens que la delicadesa de les aquarel·les de Mali tenen a veure amb l’ombra de les estampes quasi oníriques de Mercant. Tal volta també la seva ceràmica beu de la deu vibrant i subtil de na Margalida. Ell tot ho reinterpreta i ho fa seu. Com Paul Cezanne (1839-1906) si volíeu (el gran amic d’Émile Zola (1840-1902)), que fusionà tot el saber pictòric dels impressionistes per anar més enllà. En aquest indret, sentint els plors dels nins tancats al Tribunal de Menors de davant, es va produir una gran experimentació en l’abstracte, per donar pas després a les pintures d’animals salvatges o les primeres litografies del Taller 6a ja figuratives. Uns anys després ja vivint a Barcelona, tota la seva vida i obra agafa un vol novell.

És curiós com a un petit espai, hi pot conviure tanta de gent al llarg d’una cinquantena d’anys. Si pensam en segles, l’allau de gent imaginària és senzillament portentós.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan J. Fiol, fa 10 dies
Gràcies Àngel, per aquests escrits amb els que ens sentim aprop d'allò nostre, de la nostra història, de la nostra cultura, de les nostres curiositats, de la nostra identitat...
Valoració:8menosmas
Per Sili Arguimbau, fa 10 dies
M' agrada llegir-te.
En Barceló faria bé si renunciés a un premi donat per un PP que va de la mà de l' extrema dreta i ataca la nostra estimada llengua
Valoració:9menosmas
Per Balutxo, fa 10 dies
Una molt bona evocació d'aquells anys, a meitat dels 70 del segle passat. En Mercant! En Cordella! N'Escales! I en Mateu Forteza, i en Feederic Soberats, i en Pep Sitjar... Jo també freqüentava la casa, amb la bona gent de S'Estornell (na Bàrbara, en Pava, en Miquelarro...) i de tot l'entorn dels qui organitzàrem les inimitables i enyorades festes de Sa Calatrava, amb Toni Rotger al davant. Quants de bons records!
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente