Una de les joies culturals del centre de Palma és el Taller 6A. Fundat fa més de quaranta anys al carrer Pont i Vic 6A. En aquell temps, l’impressor Pep Sitjà i els pintors Maria Carbonero i Ramon Canet començaren a rescatar màquines d’impressió antigues així com les caixes de tipus mòbils que algunes impremtes abandonaven. Fou el temps del canvi de les antigues tècniques de Gutemberg cap el nou pas de l’off-set. També rescabalaren pedres calcàries que s’empraven en l’antiga tècnica de la litografia. Així de potent és ara aquest taller de gravat i litografia autèntica per on han passat tots els pintors vius de Mallorca i d’altres residents o que hi han fet estada. Entre les obres vull destacar un exemplar de bibliòfil com és el llibre d’artista amb els poemes de Mario Benedetti (1920-2009) i les litografies de l’escultor Enrique Broglia (1942-2013), ambdós uruguaians que vivien a Mallorca. Entre els reconeixements de respecte cal destacar l’exposició a la Calcografia Nacional de Madrid (1987), la Medallo d’ Or de la Ciutat i recentment el premi Ramon Llull (2022) de la Comunitat Autònoma.
El Taller ara també té darrerament un espai com a galeria d’art. Ara mateix hi exposa un gran artista, Pep Coll. Una de les dades més interessants d’aquesta exposició és l’exhibició de les tres pedres litogràfiques i les impressions de cada una de les obres litogràfiques. L’espectador pot veure el procés, el que l’artista pinta amb greix i el resultat parcial i finalment global de l’estampació. Les litografies i l’obra original s’alimenten mútuament.
Pep Coll a més de pintor ha experimentat amb el teatre i la lectura de poemes. Ell és un gran lector amb una passió especial pels poetes russos de principis del segle XX, com Esenin. També ha realitzat llibres d’artista amb el gran poeta argentí Marcos Ricardo Barnatán o l’inquer Lluís Maicas.
En aquesta exposició segueix fil per randa, vers a vers un poema del poeta Esenin. Dins el món de l’abstracció lírica, on els signes i els traços recorden emocions, en aquesta mostra empal·lideix els colors i cobreix els símbols amb una vànova de boira. Tot és una gran meditació del que és la vida. A una de les teles originals dedicada a la ballarina Isadora Duncan, amant del bard rus, obté un equilibri especial. No en va s’ha triat aquesta obra com a estàndard de l’exposició. Destaquen uns cercles de colors apaivagats que regalimen gotes al present, com les dades importants de fets vitals que allarguen la vigència al llarg del temps que encara vivim. Al fons, coberts d’una pàtina transparent, els símbols com creus , ones o petjades de gest pictòric: són, al meu entendre, les il·lusions o ideals que mai s’acompleixen. El conjunt de la tela ens parla amb una alta intimitat i ens emociona d’una manera podríem dir que musical, no hi ha descripció sinó la sensació del diafragma del cervell davant un colp humà. Ens explica la vida viscuda amb intensitat com Isadora ballant. Tal com ens conta Serguei Esenin al llarg poema Confessió d’un Pocavergonya.
