algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
24°

Francesc de B. Moll, ecologista de les paraules

Quan mossèn Antoni M. Alcover féu pública la Lletra de Convit, dia 5 de novembre de l’any 1900, amb la intenció de començar la tasca per a l’elaboració d’un Diccionari de la llengua que abastàs totes les paraules antigues i modernes, la llengua literària i la llengua dialectal, alhora que incorporàs la vastíssima riquesa de l’idioma, a més d’una declaració d’intencions, apel·lava a la participació d’aquells que estimaven la llengua i la volien ennoblida pel treball científic i l’estudi.

El projecte era una obra d’incalculables esforços, una feina de gegants, tan esforçats com els que apareixen a les rondalles. Gairebé el treball d’un vell patriarca. «És bíblica –diu Josep Carner-, la figura d’un home donant hospitalitat a una llengua». Aquella voluntat d’integració de totes les paraules de l’idioma era, podríem dir, una idea fundacional. Aquella obra havia de comprendre totes les paraules del català parlat i del català escrit i, alhora que totes les regions havien de tenir-hi cabuda, també n’hi havia de tenir la llengua en sentit històric, des de la seva configuració a l’alta Edat Mitjana. Un arxiu de la llengua amb totes les seves varietats i tota la seva riquesa. He de dir que es tractava d’una empresa titànica, gairebé impossible.

Des que Francesc de B. Moll s’incorporà a les tasques del Diccionari, l’any 1921, assumí de manera plena aquells objectius i això és que el fa una obra singular, potser única. És jove i Alcover li procura la millor formació. Primer seran les ensenyances del mossèn, llavors en vindran d’altres: el curset intensiu sobre fonètica i dialectologia del professor d’Hamburg Bernhard Schädel, les lliçons de tècnica lexicogràfica i etimològica de Wilhelm Meyer-Lübke…, fins a convertir- se en el gran lingüista que fou, el prestigi del qual acreix cada dia. Enamorat de les paraules i els seus significats, Moll esdevé un referent de la cultura catalana. Deixaré de banda l’activisme cultural de Moll i les tasques dinamitzadores que giraren entorn de la llengua i la cultura catalanes, intensos, abocats a la lluita per la recuperació de la nostra cultura amenaçada de mort.

Paga la pena de llegir-lo calmosament, el Diccionari d’Alcover-Moll: una paraula avui, demà una altra. A vegades m’hi he delectat; però és una lectura que ha de fer-se amb lentitud. Preneu per exemple les paraules AMOR, VIDA, MAR, DIABLE, JUSTÍCIA, PERESA, ALZINA, PEIX, ORONELLA…, totes són igualment vàlides per a la feina. Es tracta d’organitzar una classe en funció d’aquella paraula que haurem elegit. I adaptar els materials que ens ofereix el Diccionari al nivell de coneixements dels nostres estudiants.

I és com el fil d’un cabdell que mai no s’acaba. Hi trobaràs la definició de la paraula, els diversos significats, les formes de dir segons el lloc on és usada, citacions d’autors clàssics que l’han fet servir: Ramon Llull, Bernat Metge, els Sermons de Sant Vicenç Ferrer, Sor Isabel de Villena, Ausiàs March, la Crònica de Ramon Muntaner… I els autors més moderns: Verdaguer, Costa, Joan Alcover, Víctor Català, Prudenci Bertrana, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Ruyra… Llavors pots veure com s’ha fet servir la paraula a través del temps, els seus matisos, les possibles variants. En ocasions, Moll exemplifica un significat amb una citació extreta de la literatura de tradició oral, una corranda d’amor, el fragment d’un romanç, d’una rondalla, una cançó de treball. Vindrà després la terminologia científica referida a l’animal, a la planta, a la roca de què es tracta, les locucions o frases fetes, els refranys i els adagis que incorporen aquella paraula, les formes fonètiques referides als diversos indrets on la paraula és viva, la forma de construir el plural, els derivats, l’etimologia…

Ens trobam, tot partint d’una sola paraula, amb un material d’extraordinària validesa i excepcional, crec que poc aprofitat en la pràctica escolar. M’agrada imaginar-me-la una classe de llengua catalana en què el professor se serveix del Diccionari: els estudiants aprenen de manejar-lo, si és que fem servir l’edició en paper, però també podem fer servir l’edició digital. Primer fou l’informador oral del qual, en les seves eixides filològiques, mossèn Alcover recollia les paraules una per una. Més de mig milió de flexions verbals, arribà a arreplegar. Llavors les paraules escrites en documents d’arxius i en els llibres de les biblioteques.

També, la terminologia científica, que encarregava als millors especialistes: un apotecari, un professor de física, un estudiós de la naturalesa. Després, aquest material es concentrava en una cèdula.

És interessantíssim veure-les, aquelles cèdules, més d’una vegada amb un dibuix del mateix Alcover i posteriorment també de Moll, i observar les paraules que expliciten els noms de les parts d’allò que és representat en el dibuix. Aquestes cèdules constituïren el material de base que Moll va fer servir a l’hora de redactar cada una de les entrades del Diccionari, fins a veure’l publicat en paper: deu volums de paraules, milers de termes, el tresor d’una llengua. I finalment, la versió digital. No crec que es pari aquí. Vindran altres suports i el Diccionari tornarà a reproduir-se de maneres noves.

Potser, el gran valor del Diccionari és que recull les paraules amb què la gent ha nomenat el seu territori: les cales, les riberes, les garrigues, els sementers, els horts i les muntanyes, els homes que l’habiten i la cultura que s’expressa i viu en aquests territoris. Tota la vida és entre les seves pàgines, els sentiments, la il·lusió, el desig, tot és en aquests toms. Primer Alcover i llavors Moll acolliren al seu arxiu de mots les paraules dels nostres pobles, dels nostres països, sense deixar-ne cap a fora. Sabien que cada una és el resultat d’un llarguíssim procés i que també és el resultat d’una relació afectiva amb l’entorn. Moll sabia fins a quin punt els usos de la llengua parlada s’empobrien, que les causes d’aquest empobriment són diverses; però el resultat és la progressiva pobresa expressiva. I aquesta pobretat és la conseqüència de la mala relació dels homes i les dones amb el seu entorn. La llengua és aquí –això és una de les grans ensenyances que ens ofereix Francesc de B. Moll-, però cal descobrir-la.

Així com els recursos de la naturalesa s’esgoten i de cada dia serà més difícil tenir-los en abundància, també els usos de la llengua s’empobreixen. L’ecologia del llenguatge ha de lluitar contra aquest empobriment, contra els agents que contaminen l’ús de les paraules i combatre la degradació, perquè les llengües –no ho podem oblidar-, són organismes vius que ocupen un espai i viuen en una terra, integrades en l’ecosistema del qual els homes i les dones formen part. Aquest organisme viu conté una energia, una força que ens mena al coneixement, a la comunicació i a la creativitat. El Diccionari d’Alcover- Moll testimonia el potencial energètic contingut en la llengua, la seva vitalitat, però també la seva capacitat de lluita per la vida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris