El 16 de març de 2016 es compleixen 300 anys de l'establiment del Decret de Nova Planta als territoris del Regne de Mallorca, després d'haver estat derrotats a la guerra de Successió.

Felip V va promulgar els decrets de nova planta amb la intenció d'unir per la força els territoris de la Corona d’Aragó a la de Castella, per «dret de conquesta aconseguida amb les armes». En el decret de Nova Planta del Reyno de Mallorca, diu: «...he considerado que las turbaciones de la ultima guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor Seguridad...».

Els decrets de nova planta aboleixen les lleis d’estrangeria, que significava que els castellans eren estrangers a Mallorca. Al decret de Nova Planta de Mallorca i Pitiüses, a l’article 11 hi diu: «Siendo mi intencion honrar y premiar indistintamente todos mis Vassallos, según el merito de cada uno, y emplearlos como juzgáre mas conveniente: Declaro y mando, que en adelante cessen en esse Reyno las costumbres y leyes que hablan de Extrangeria.»

Encara que la major persecució i prohibició de la llengua catalana, la va efectuar Carles III, Borbó, l’article 5 del decret de Nova Planta del Principat començava així: «Las causas en la Real Audiencia, se substanciaran en lengua Castellana...».

Què són els decrets de Nova Planta?

Els Decrets de Nova Planta anul·laren les restes de sobirania política que aleshores encara existien als antics estats de la Corona Catalanoaragonesa. El primer d’aquests decrets fou promulgat immediatament després de la batalla d’Almansa (1707), en què les tropes austriacistes patiren la primera derrota. Posteriorment, es publicà un decret per al País Valencià, en què s’assimilava aquest territori a les lleis de Castella i s’hi introduïa un procés total de despersonalització política i nacional. Mentrestant, continuava la Guerra de Successió al Principat i a les illes Balears i Pitiüses. En acabar l’esmentada guerra, es promulgaren els decrets per al Principat i per a les illes. El Decret de Nova Planta per a les Balears estableix un comandament militar per a l’Audiència, una assimilació —relativament més encoberta que la que s’havia dut a terme vuit anys abans al Regne de València, però així mateix, operativa en la mateixa direcció—, i una progressiva introducció de la llengua castellana en tots els àmbits formals i d’ús 'oficial' en els territoris de Mallorca i de les Pitiüses (cal no oblidar que pel Tractat d’Utrecht, de l’any 1713, Menorca es trobava sota sobirania britànica). La intenció de la promulgació dels Decrets de Nova Planta fou la d’aconseguir una homogeneïtzació de tots els territoris de la Corona hispànica, que incloïa aspectes culturals i jurídics (malgrat que es mantengué, tant a les Illes com al Principat, el dret privat propi de cada lloc) així com el desmantellament de les institucions d’autogovern d’aquests territoris.

Conseqüències

Les terres de Mallorca i les Pitiüses quedaven annexionades a la Corona d’Espanya i per tant se suprimiren tots els privilegis que marcaven una certa diferència legal entre els mallorquins i els pitiüsos, d’una banda, i la resta dels súbdits del rei, de l’altra. El privilegi tan estimat pels carlins de l’estrangeria de tots aquells que no fossin naturals o naturalitzats de les illes, quedava expressament i rigorosament abolit. També quedava prou clar, pel decret que Felip V envià al Consell de Castella, que qualsevulla que fos la decisió dels experts, el govern de les illes havia de restar a mans de persones totes addictes a la causa felipista, sense excepció. D’altra banda, la nova Audiència era l’eix sobre el qual girarien la resta de les institucions, fos quina fos la resolució presa respecte dels privilegis, tenint molt manat el rei que els seus membres no podien ser naturals del regne, a excepció d’alguns oïdors necessaris per solucionar les insalvables qüestions idiomàtiques. Els antics càrrecs, a excepció dels batles i dels jurats (aleshores amb una terminologia adaptada als costums castellans), així com el Gran i General Consell, foren suprimits, com el sistema d’elecció dels representants a sac i sort (una sort dirigida pels lloctinents des del s XVII).

Canvis institucionals

Dels canvis institucionals, els més importants i a la vegada difícils d’assumir, sorgiren nous organismes de govern d’entre els quals destacava, per la seva importància, la figura del capità general, com a cap civil i militar unificat, i també el Reial Acord, punt d’encontre de l’autoritat designada expressament pel rei (capità general) i l’Audiència. Els jurats foren substituïts per regidors perpetus designats pel rei, la Universitat per l’Ajuntament, i el Gran i General Consell suprimit d’arrel, probablement perquè s’interpretà que era el símbol de les aspiracions carlines i de la defensa d’un cert autogovern (en sentit contemporani). La nova Audiència, l’element preexistent més representatiu dels interessos dels reis espanyols al regne de Mallorca, des de la seua original fundació l’any 1571, es potencià extraordinàriament i assumí la major part dels afers polítics i judicials, incloent-hi el patronat damunt els gremis, la resolució de les causes civils i criminals majors i menors, així com el dret d’apel·lació per als assumptes jutjats a altres tribunals, el cas dels eivissencs, malgrat que per a la primera instància hi hagués un 'ministre togat' a l’illa per tal d’evitar «el daño irreparable que se ocasionaría a los ibicencos si tenían que sustanciar los pleitos en la Audiencia de Palma, capital del reino» (decret de Nova Planta, punt primer). Dins els canvis institucionals caldria afegir l’aparició de la Intendència com a organisme encarregat de l’administració dels béns reials de l’illa, en substitució dels oficials de fortificacions. A més, tengué al seu càrrec la supervisió dels regiments permanents desplaçats a les illes. Aquesta presència de tropes, quasi sempre de procedència forana (regiments de suïssos), fou una de les novetats més evidents dels canvis portats per la capitulació de les illes. L’excusa donada per justificar-les fou la d’evitar els atacs corsaris i el bandolerisme, però no és aventurat suposar que darrere d’aquesta intenció oficial hi hagués la d’ocupar temporalment el regne.

Inici de l'espoliació fiscal

Felip V reorganitzà alguns imposts i creà el dret del 15% sobre les mercaderies estrangeres importades, l’obligatorietat de l’ús del paper segellat i prohibí les encunyacions de moneda pròpia del regne. Pel que fa a Eivissa i Formentera, a més d’estar lligades als canvis imposats per al conjunt del regne, des de l’any 1723, la Nova Planta suposà la immediata apropiació de les salines pel rei Felip V, amb la qual cosa desaparegué una bona part de les fonts d’ingressos per a l’administració local, així com el control sobre la mercaderia tradicionalment emprada per anivellar la balança de pagaments.