Camina absent i amb una lentitud exagerada des de l'altra punta del carrer Felip II, pel conegut nucli marginal de Corea. Algú l'espera al replà del bloc número 12, en què viuen les tres primeres famílies que dijous seran desallotjades per la reforma dels seus habitatges. Quan s'acosta, abaixa la mirada, somriu i dóna la mà: "Encantat. Som José Gómez i visc al tercer pis. Per poc temps, perquè ja deus saber que partesc, igual que els meus veïns, cap al carrer Aragó". Pilar i Pepe, del bar del cap de cantó del carrer General Riera, trobaran a faltar aquest home de 74 anys, que cada matí els ve a fer companyia per "matar" així la seva solitud. Indalecio i Ricardo, els seus amics de canyes, també.
És evident que els 40 anys que fa que José viu al barri no han passat desaparcebuts per aquells habitants, que l'han acompanyat tota la vida dins aquest suburbi i han vist, igual que ell, la decadència de Corea. "Record quan aquesta zona era un lloc tranquil. Aleshores, els veïns de l'escala abaixàvem les cadires al carrer i passàvem tot l'horabaixa fent-la petar. Deixàvem les portes obertes i no passava res. Ara és impensable. Si et descuides, et rebenten la porta i t'ocupen la casa. Hi ha massa droga, massa ‘xusma'", diu.
"Tindré una banyera"
Encara que un tingui 74 anys com José, pot continuar somniant. Ell està malvivint amb una mísera pensió de 300 euros al mes, tot sol i amb un pis de 40 m2 que no té llum perquè no paga els rebuts des de fa 8 mesos. Ara, se li desperta de nou una il·lusió: "Em podré rentar dins una banyera! Mira, la nova casa té dues habitacions dobles, una cuina completa, un bany gran, un menjador amb un passadís i un armari de paret". A tot això afegeix: "Tu has vist això, oi? Veus una cuina sense rajoles on no hi caben ni dues persones. Estàs veient una minúscula sala que se suposa que és el menjador. Aquest forat és la meva habitació i he d'orinar fent malabars per tancar la porta i dutxar-me amb un plat al costat de la latrina. Em preguntes si vull partir? Allò que no tinc tan clar és si vull tornar-hi, perquè la Corea que duc al cor fa temps que no existeix".
Els habitatges del carrer d'Aragó són de la propietat de l'Ibavi. Les tres famílies afectades, matrimonis ancians i gent gran de pocs recursos, només s'hauran de fer càrrec del llum i de l'aigua i l'estada a la nova residència es podrà perllongar fins a tres anys. Ara bé, què passa amb els records i els amics? "Els amics que conserv des de fa 40 anys vénen amb mi", comenta. Es refereix al matrimoni del primer pis, Maria Palacios i el seu marit; però Pepe, el del bar, no hi està d'acord: "Qui em farà de missatger ara? Ningú més com tu no anirà a cercar begudes i es torbarà tant de temps a dur-me-les...". A canvi d'aquests encàrrecs, l'amic Pepe li donava un plat del menú. De fet, Pepe sap que, si no ho fa, probablement hi hauria dies en què José no menjaria. "En trobaràs un altre que no coixegi com jo, que no es cansi en caminar perquè tingui els dits dels peus mutilats", respon ell.
Després del silenci, l'amic li diu: "Tant se val, bon viatge de bon de veres". Tot seguit, s'amaga ràpid en la despensa del bar per no delatar l'expressió del seu rostre. La rehabilitació del barri de Corea es desenvoluparà durant els pròxims 12 anys. Aquest mandat es rehabilitaran dos blocs per un pressupost d'1,9 milions d'euros i els dos primers blocs passaran d'incloure 48 pisos a tenir-ne 38. El procés de desallotjament dels residents es farà de manera progressiva. Aquests primers reallotjats no veuran Corea reformada i tampoc no està clar si algú recordarà, després d'anys, aquests expulsats d'avui. Molts d'ells són vells, pobres i "lletjos" -vides barates, per tant-, però amb una història i una grandesa obrera de la qual els nous habitants que vinguin no sabran mai res.
