La història del palau de congressos és la dels compromisos de Jaume Matas. L'any 2005, el mateix president animà els empresaris Hidalgo (aerolínies i hotels), Sampol (elèctriques) i Fluxà (hotels i finances) perquè fessin una UTE que lideraria Barceló (hotels) per participar en un concurs que convocaria el Govern. La idea era edificar un palau de congressos a la façana marítima de Palma i fer-ho econòmicament viable gràcies als equipaments que s'hi construirien devora: dos hotels amb restaurants i terrasses, un centre comercial i un possible casino.
Per febrer de 2007, la UTE de Matas s'adjudicà l'execució de la proposta guanyadora, obra de l'arquitecte navarrès Patxi Mangado, i la seva gestió per 40 anys. El cost del projecte es xifrà en 120 milions d'euros, 30 dels quals serian abonats per Cort i pel Govern.

Matas perdé les eleccions i se n'anà a Washington, contractat pel Grup Barceló. La nova batlessa de Palma, Aina Calvo, assumí les competències d'Urbanisme i topà amb el palau de congressos. La seva sorpresa degué ser grossa quan descobrí que un dels hotels s'alçava damunt un solar propietat d'una filial de Gesa, que era venal per garirebé 40 milions d'euros. El fet convertia el concurs en nul de ple dret, però Calvo decidí negociar amb la companyia Barceló i salvar el projecte de Matas. I ho aconseguí. En lloc de dos hotels se'n construiria només un, però amb més habitacions, és a dir, amb més volum i més altures. Barceló hi vingué a bé, però Fluxà no, i abandonà la UTE. Després el seguirien Sampol i Hidalgo, que intuïren que no recuperarien mai la inversió.

Calvo s'hi hagué d'esforçar de valent. El Pla General no permetia cap hotel en aquell indret, però ellà decretà que era un equipament públic. Tampoc no podia tenir tantes altures, però ella hi introduí modificacions puntuals. Les obres començaren sense llicència ni projecte definitius, però no passava res. El preceptiu informe ambiental el despatxà el mateix Mangado. L'"estudi" constava de dues retxes i deia que l'establiment, de 39 metres d'alt, no tindria impacte visual. A poc a poc sortiren més notícies alarmants. Quan s'iniciaren les tasques per a la segona planta del pàrquing, hi hagué filtracions d'aigua, cosa lògica per la proximitat de la mar. Calvo i Barceló acordaren no construir l'aparcament per no encarir l'actuació ni perdre temps. Després es descobrí que un vèrtex de l'edifici hoteler queia just damunt la via de cintura i s'anuncià que tots els carrils es reduirien uns centímetres. En cap moment no es presentà un pla de mobilitat per explicar com es resoldria l'entrada per l'autovia.

La crisi econòmica, la decisió de Barceló de frenar inversions i els seus possibles problemes de liquiditat han enterbolit el projecte. Feia mesos que la batlessa era assetjada per la dita companyia, que reclamava i reclamava més doblers per continuar l'obra. Calvo rebé un ultimatum. Pocs dies després el llegí a la premsa. No s'ho esperava. El missatge tornava a ser clar: o pagues o et presentaràs a les eleccions amb un mort a la façana marítima. Són 30 milions més, ara.