El so de les Campanes

Dilluns 21 d’abril amb motiu de la mort del papa Francesc, sonà n’Eloi de la Seu. La campana fosa al segle XVI pesa 4,5 tones i per fer-la sonar cal la força d’entre sis o dotze homes rabassuts, els coneguts com a «aloiers» que fins al 1721 (Felip V amargant l’existència) s’alliberaven de les lleves militars, segons ens conta Joan Riera. Sols sonava a les grans festes religioses, ara ho fa sols el dia del Corpus i amb motiu de la mort, o proclamació, dels papes. No fou fàcil tenir el so adient, fou refosa diverses vegades així com el badall també fou reelaborat a la fi de no cruiar la massa fèrria de la campana. Però el seu dring, o so viu, és una meravella respectuosa.

Les campanes toquen a mort o a arravatades d’alegria. Les oïm, però més realment les sentim com una ossada psicològica íntima. Vora els convents ens van marcant les hores i els temps d’oració o recolliment. També les esglésies convoquen a missa als seus fidels. És un factor que ordena l’espai on vivim amb el sentit de l’oïda, que estructura un món no visible.

Ara per desgràcia, com a passat a l’antic convent de les Caputxines, han automatitzat els colps, i toquen d’una manera mecànica, com un vell rellotge. El renou que fan està estructurat mecànicament, com una porcellana industrial. No hi ha aquelles petites alteracions, com als vasos de la cerimònia del te japonesa, que la fan respirar d’una manera humanal. Ara semblen fetes amb tiralínies, o un programa de disseny industrial, sense la bondat d’un traç viu de Joan Miró, per exemple. L’esperit deambula perdut, no hi ha aquell contacte entre aquest batec acerat i l’ànima que era com una abraçada.

El soroll dels cotxes ens tapa la vivència sonora del capdavall i ens isola. Com un got d’aigua fresca un dia de calor, era aquella remor que significava viure en comunitat. I encara ho és quan la mà de la persona és rere tota intenció. Altives, romanen al cim dels campanars verticals que miren cap al cel.