Jaume Santandreu: «Fins ara hem tengut exclosos. Ara han aparegut uns nous pobres: els enclosos, els que fan feina però no es poden pagar el lloguer»

De totes maneres, segurament la seva faceta més coneguda és la del capellà lluitador a favor dels més necessitats. Va néixer el 1938 a Manacor i va iniciar-se en la defensa dels més pobres al Perú fent de missioner i també en la defensa dels drets dels obrers quan va viure a Madrid durant un any.

Si definir-lo és difícil presentar-lo no deixa de ser també complicat i ell mateix ho reconeix quan afirma «Vaig néixer mascle, català, capellà. I les tres coses les visc d'una manera molt singular». La millor manera d’entendre aquesta singularitat és llegir les seves obres: Un total de 26: catorze poemaris, onze obres en prosa i una obra de teatre. Un escriptor prolífic en obres però també en premis entre ells: Premi Terenci Moix, Premi Andròmina, Premi 31 de desembre de l’OCB, Premi Alexandre Ballester, Premi Miquel A. Riera, Premi Pare Colom i Premi Ciutat de Palma.

Precisament d’aquest últim premi és del que volem parlar aquí, amb motiu de l’obra Camí de coix. El jurat que l’hi va concedir va ser de pinyol vermell: Josep Maria Llompart, Gabriel Janer Manila i Maria Aurèlia Capmany, un jurat de luxe que sens dubte es degué fixar en l’ús d’un llenguatge acurat i en la innovació temàtica.

1. Com va sorgir la idea d’escriure aquesta novel·la?

Aquest llibre forma part d’una trilogia que és el resultat d’una psicoanàlisi que em vaig fer. Segons el que em va dir el meu psicoterapeuta hi ha tres tendències que poden definir la personalitat d’un individu: el sàdic, el masoquista i el narcisista. El meu propòsit era escriure una obra sobre cadascuna d’aquestes tres tendències. El psicoanalista m’ho explicava amb un exemple: Imagina’t un nin que plora dins el bres perquè s’ha compixat. El masoquista pensa: «pobra la meva mare, m’estima molt si no m’atén és per culpa meva». El sàdic en canvi diu: «on era la meva mare quan jo m’estava compixant? M’ha posat al món sense demanar-me permís, ara em venjaré i li faré fer els llençols nets cada dia!». Mentre que el narcisista pensa: «La culpa que jo em trobi en aquest estat tan lamentable la té mumare perquè encara no m’ha vengut a canviar els bolquers». Camí de coix és el relat que correspon al masoquista, és en realitat ell relat que correspon al principi del meu procés.

2. Vos identificau per tant amb el protagonista, en Joan?

El protagonista nom Joan perquè en aquells jo tenia un amic que ho nomia i vàrem ser amics fins que ens vàrem barallar, i fort. M’hi identific fins a un cert punt. Entre altres coses, abans jo no era tan poca vergonya com ara. Bromes a part, aquesta novel·la la vaig escriure fa més de 50 anys, així mateix trob que em podríeu perdonar certes coses.

3. El títol de la novel·la és el camí que fa el protagonista cap a la recerca del seu jo. Per quin motiu s’identifica amb un coix que camina, quina mancança té?

Camí de Coix més que una novel·la, jo diria que és una tesi. El títol respon a la tesi que: «camina més un coix que camina que no un gegant de passa llarga que dorm assegut». A la fi resulta que el coix no és un cama-tallat sinó un esclau fermat pels turmells. En Joan no és més que un titella al servei del lletraferit que som jo i que ho maneja tot segons els interessos de les meves descobertes psicoanalistes. La literatura en aquest cas és un pur embolcall d’un complex de culpabilitat. Ara no la podria escriure ni li posaria aquest títol perquè en aquell moment em sentia com un coix perquè jo no m’acceptava. En canvi, ara sí. Ara pens que nosaltres som Déu, els coixos són els altres. La meva coixera és la xerrera, la meva figurera però no la meva homosexualitat.

4. Camí de coix gira al voltant de dos eixos: un de personal perquè és un camí de recerca interna; i un de social, perquè hi ha una voluntat de lluita contra les injustícies. Quin dels dos eixos vos va pesar més a l’hora d’engirgolar aquesta història?

En aquell moment jo anava tot sol dins una pastera, remant a la desesperada per no enfonsar-me. Deixava la vida a cada vogada. Escrivia «Camí de coix», tot robant hores a la son, després de les lluites clandestines dins la foscor de la nit. Les injustícies viscudes a l’Acolliment de l’Arenal em revivien als santuaris gais de Gomila. Llavors com ara cercava no romandre en un manicomi. Tot esdevenia teràpia de supervivència. No sé a quin rem imprimia més força. Ara bé, segurament després d’haver-vos explicat quina va ser la gènesi de l’obra, la part personal va ser la que em va pesar més.

5. En Joan vol experimentar en el sexe i al mateix temps vol seguir l’exemple dels evangelis. No és excessivament ambiciós o difícil viure en la recerca de l’equilibri d’aquestes dues opcions tan oposades?

Per al pobre Joanet, sí. Però al Jaume Santandreu d’ara he de confessar-vos que cada cop ador més la meva contradicció, la meva provocació, la meva frustració i el meu menfotisme. No he de salvar el món ni fins i tot a mi mateix. Ho vaig aprendre d’un gitano a la bugaderia d’un hotel que, quan jo li afalagava les pereses sentencià «los pobres pudiendo quedar mal, para qué coño vamos a quedar bien».

Reconec que no he triat un camí fàcil. Però pens que amb molt bon criteri al final, entre l’església i passar gust, he triat la segona opció. També és cert que mai en res, he volgut cercat l’equilibri.

6. De fet vos he sentit dir que d’allò que us heu sentit més orgullós és de contribuir a armar la revolució ...

Ara mateix a Mallorca la situació és molt greu, ja és perquè tot això m’agafa vell; però sinó, si jo pogués aniria a matar. Fins ara hem tengut exclosos, o sigui el que nosaltres en diem marginats. Però ara han aparegut uns nous pobres que són el que jo en dic, els enclosos; és a dir, els que fan feina però no es poden pagar el lloguer. Sabeu què és viure així? O menges o dorms o fas feina. Jo els dic que han de perdre la vergonya, no han d’anar d’amagat. S’haurien de revoltar perquè no són culpables, el culpable és tot el sistema. El que hem de menester són cops de puny. El bon Jesús va dir: «No he vengut a dur la pau, he vengut a dur l’espasa. He vengut a cremar el mon i l’únic que vull és que faci flamarada». Això és l’Evangeli.

7. En Joan està molt marcat pel caràcter repressor de la seva mare, una dona molt autoritària i gasiva. No és però aquesta circumstància una conseqüència més del context en què se situa la novel·la, els anys 70? En el context d’una dictadura no és més fàcil generar «petits dictadors»?

Els dictadors són com els cards, no necessiten context. O els mates o es multipliquen. En el meu cas, ma mare fou una intel·ligentíssima i valenta filla de santa mare. A ella i a les meves cinc poderoses germanes que contribuïren a la causa, els dec el meu honorable misogenisme, el meu fructífer masoquisme i el meu afortunat gaisme. Mumare era valenta, ho sabia fer tot, si s’havia de matar un cabrit ho feia ella, si havia de renyar un al·lot, també. En canvi, mon pare era la representació de la tendresa. I el pitjor de tot això és que en un 90% jo som igual que ella. I ben mirat, encara ara cada vespre em compareix en somnis.

8. Valenta i intel·ligent també heu dit....

Vos ho demostraré amb una anècdota: Una vegada que ens havíem barallat molt em vaig negar a escoltar-la. Ella insistia a xerrar amb mi però m’hi vaig negar en rodó. Ella que quan volia es posava solemne se’n va anar dins el llit i des d’allà em va demanar: Jaume ets capellà? I jo li vaig contestar: «Sí, mumare». Aleshores em va contestar: «Idò, si és així em vull confessar i no em pots dir que no».

9. Ja éreu capellà quan escrivíreu aquesta novel·la?

Sí perquè jo vaig dir la meva primera missa l’any 60 i la novel·la és de la dècada dels 70. En aquells moments era un capellà com Déu mana, coroneta feta, sotana posada i resant cada missa per al dictador. Vaig anar al Perú pregant per en Franco i en vaig tornar pregant per en Che Guevara.

10. A Camí de coix les diferències entre rics i pobres no són tan extremades com a l’actualitat. Què ha fallat, des del vostre punt de vista?

El sistema ens ha guanyat. Hem fallat els lluitadors. Han fallat els sindicats. Ens han traït de per tot..... Vosaltres sabeu la quantitat de propietats tancades que té l’Església?. I la vergonya que haurien de tenir aquestes monges que venen per un milió d’euros una propietat que el poble els va cedir sense tenir-los en compte que varen exercir de mestres o infermeres durant anys i panys, sense tenir cap titulació? Si jo fos jove....

Per altra banda, recordau que a Jesús el vengueren per trenta monedes. Els mallorquins hem venut la nostra mare terra. L’hem prostituïda i damunt hem pagat i donat propina als violadors. Conec pagesos que vengueren les possessions als alemanys i ara els seus fills no tenen un pam de terra per construir-se una barraca. Mentre els nostres referents siguin Vergues, Nadals etc..la cosa anirà a pitjor.

11. On trobau la inspiració per als vostres llibres?

Jo crec que no hi ha cap escriptor que inventi res sinó que es limita a agafar fets de la realitat del seu entorn. Al darrer llibre que he escrit l’editor no ha volgut publicar els noms reals dels protagonistes perquè corresponen a persones reals. L’editora em va dir que si ho feia, l’endemà li tancarien l’editorial. De fet, en Toni Tugores quan escriu sobre la Guerra civil no posa el nom dels assassins però jo crec que això és un error, si no es publiquen no té gràcia. La veritat és que entre delictes d’odi, de violació de la intimitat etc........ han forçat els escriptors a l’autocensura.

12. En alguna ocasió heu afirmat que l'Església com a institució s'està morint. De fet la falta de vocacions, i de devoció popular fa pensar que la religió ha deixat d’exercir el pes que Marx li atribuïa quan deia que la religió era l’opi del poble. Quin és ara l’opi del poble?

A mi m’agrada molt traginar les frases. La sentència de Marx s’ha acomplert però al revés. Per a mi, el poble és l’opi de la religió. Mentre doneu almoina, passarem bacina. Si el poble s’adorm, mereix que li fotin la cartera. L’església és la institució més rica del món, i encara ens demana doblers. Si l’església es mor entre altres raons és per hipocresia.

En un altre ordre de coses, no és el Papa qui ha de suprimir l’obligació del celibat, sinó el poble. L’ex monsenyor Charamsa, dinant a Can Gazà, ens revelà que el 80% dels curials eren homosexuals actius. «Courage Internacional» organitza arreu del món teràpies per curar els pobres malalts de LGTBIQ+. A Espanya l’avalen i recomanen cinc bisbes. No serà fàcil retornar tanta cabreta perduda al corral dels bocs expiatoris. A mi les sabatetes vermelles del Papa alemany germà del capellà pederasta, m’encantaven. L’ església no té cura, tendrà l’agonia d’un ca viudo, durarà i durarà...

13. Creis que estimar els mascles sent un home, continua sent al segle XX una manera «singular» de ser home? No és una manera més de ser home?

Tant de bo, però això ho heu d’anar a contar a cents de milions de germans meus condemnats a mort per aquesta manera més de ser home. Són tan insignificants els avanços que s’han fet aquí, a devora dels cents de milions de persones que en aquest moment, si parlassin com jo els matarien: a l’Índia, a Rússia, la Xina etc...

Aquesta manera més de ser home ficau-la al cap també d’aquell comunista que comandava molt quan jo era a l’Hospital de Nit que em regalà un títol singular que m'emportaré a l’altre món: «Puta capellà. Maricó de merda». D’això fa molts d’anys però fa més poc m’han vetat per delicte d’odi sota pena de tancar Can Gazà i dur-me a la presó, per voler publicar una llista dels eclesiàstics que havien triat aquesta manera de ser home.

14. En alguna ocasió heu dit: «Haver sortit de l'armari i haver-ho fet públic no m'ha compensat perquè la meva experiència ha estat que al final les víctimes són sempre, els culpables.» No pensau que aquesta perspectiva ha començat a canviar després del cas Gisèle Pelicot?

La culpa i la vergonya no canvien de bàndol ni amb una Gisèle Pelicot a cada cap de cantó. Això no canvia. Les víctimes sempre són les víctimes. Encara ara la meva germana, quan li comunic que vaig a una entrevista als mitjans de comunicació em recomana: «D’allò no importa que en parlis. Ja n’has parlat prou».

15. «Fer de la pobresa una forma de vida ha estat en certa manera una manera molt elegant d'alimentar l'ego» heu dit en alguna entrevista. És per a vós la literatura una segona via d’alimentació?

I encara no li basta. El meu jo –pobrissó meu!- ha hagut de patir molta de fam. Amb un ego de nan he hagut de fer paper de gegant. L’amor és un equilibri d’egoismes i tot dura mentre compensa. Ser jo mateix és l’únic objectiu que el destí m’ha assenyalat en aquesta vida. Tots som exemplars únics. Les còpies van a velló. El sistema esmicola les persones, però respecta les personalitats. El mateix terbolí que arrabassa arbres fa la clenxa als farratges tendres.

16. Haver viscut cinc anys de la vostra infantesa a fora vila ha estat «un solam molt gran» com heu afirmat. I això s’observa en el llenguatge de la novel·la: l’hotel és una lloriguera, el soterrani «un budell cular», la llitera un «colomer», na Maria Lluïsa era «una terra solcadissa i calenta»... Al llarg de la vostra evolució, heu continuat usant aquests referents del món de foravila?

No només els he usat, sinó que els he multiplicat. L’ofici d’un lletraferit és alimentar els mots. El mite cristià segueix: el Verb encarnat és el nostre Salvador. Les paraules són totes de Déu. Jaume Vidal Alcover em va fer el pròleg de «Nissaga de Sen». Es tracta d’un pròleg magnífic que recorda unes paraules de Fuster «moltes obres se salven pel pròleg». En ell, Vidal Alcover raona i alaba la meva sort d’haver begut de les dues fonts cabdals de la nostra llengua: la pagesia i l’església. Si ho pensau bé, les oracions són peces literàries. La Salve per exemple, és un gran text.