Aquest dimecres dia primer de març, les Illes Balears tenen un motiu de celebració institucional degut a l’entrada en vigor, el 1983, de l’Estatut d’Autonomia, que conferí institucions d’autogovern dotades de competències al nostre arxipèlag. És menys conegut, emperò, en la mateixa data de fa 793 anys, les Illes Balears reberen el text legal que les constituïa com una entitat politicoadministrativa independent.

En el context de la conquesta catalana de Mallorca, que pren com a data de referència dia 31 de desembre del 1229 però que en realitat durà prop de tres anys, el rei En Jaume decidí dotar les noves terres incorporades a la Corona d’Aragó d’entitat pròpia. Així, a diferència de les terres conquerides a la desembocadura de l’Ebre pels seus avanpassats propers, Mallorca no quedava subjugada a Catalunya sinó que rebia la categoria de regne. Amb la conquesta successiva de Menorca i Eivissa, aquestes “illes adjacents” s’incorporaren dins el Regne de Mallorca, tot i que amb certa autonomia respecte l’illa major.

Fou dia 1 de març de 1230 que aquesta realitat política quedà constituïda. Aquell dia el monarca promulgà la Carta de Franqueses de Mallorca, un text que contenia els fonaments bàsics de l’ordenment jurídic del nounat regne i un seguit de privilegis (o franqueses) que el destingien de la Catalunya continental, a fi de fer atrativa la nova terra conquerida a potencials colons. Mallorca es presentava així com una terra de noves oportunitats pel la classe subalterna catalana, un lloc on viure sense els perjudicis el règim feudal ni els mals usos que portava lligats. Així, la Carta suposà el naixement del dret públic mallorquí i de tot l’entramat institucional que posteriorment, mitjançant la concessió de successius privilegis, s’anà consolidant.

Per tant, la celebració de la diada de les Illes Balears, que diversos sectors no consideren propi, té una altra fita de similar naturalesa també a commemorar. Recorda, a part de la gènesi de l’arxipèlag com a comunitat autònoma espanyola, el naixement d’un regne dotat de facultats pròpies als protoestats contemporanis d’arreu de l’Europa cristiana durant el segle XIII, època en què la política balear no depenia, almanco en el pla jurídic, de cap agent extern més enllà del monarca compartit amb la resta de territoris catalans.