La tesi doctoral de Cristóbal Mateu Sastre destaca la indiferència de la societat mallorquina enfront del nou règim i la nul·la incidència que les noves autoritats varen tenir en la modernització de la vida política i institucional entre 1923 i 1930.
Amb la desfeta del règim de la Restauració, l’any 1923 s’instaura a l'Estat espanyol la dictadura de Primo de Rivera que, a l’ombra de l’autoritarisme, s’anuncia com un projecte renovador de la vida política i institucional. A Mallorca, aquesta voluntat modernitzadora del nou règim va topar amb nombroses dificultats: el desinterès del Govern Civil cap a una província considerada marginal i gens atractiva per a la carrera política; la deriva partidista de la Diputació Provincial de Balears, amb uns representants que mostraven una preocupació escassa per la bona administració i els projectes modernitzadors i, finalment, el caciquisme local, que entorpia l’activitat dels ajuntaments mallorquins.
En aquest context, la tesi doctoral de Cristóbal Mateu Sastre, defensada a la Universitat de les Illes Balears (UIB), ha investigat la capacitat de mobilització política de la societat mallorquina, especialment la cita electoral del 29 d’abril de 1923, i, en el context postelectoral, també ha estudiat la predisposició dels mallorquins just abans del cop d’Estat i el seu nivell d’acolliment al nou règim.
Una vegada implantada la dictadura primoriverista, el següent objectiu ha girat entorn de la recuperació del sometent i la constitució, l’organització i la implantació de la Unió Patriòtica a Mallorca; sobretot, el grau d'incidència i afecció amb els mallorquins i la relació amb el nou caciquisme local. A continuació, es tractava de conèixer com més detalladament millor el treball dels ajuntaments mallorquins i l’evolució en l'administració i política municipal durant tot el període dictatorial, així com la rellevància en el procés modernitzador. També, la representació i el nivell de participació dels delegats mallorquins en l'Assemblea Nacional Consultiva com a nou ens parlamentari, i la repercussió en la política de Mallorca. Finalment, s’han analitzat els canvis ocorreguts i com els acolliren la política i les institucions mallorquines després de la dimissió del dictador, marquès d'Estella, durant els primers mesos del govern Berenguer (febrer-abril, 1930). Especialment, el «retorn a la normalitat» de la Diputació i els ajuntaments de l'illa.
L’autor ha corroborat que les institucions mallorquines varen ser «extremadament cauteloses», sempre reticents a abordar dèficits pressupostaris o emprèstits, un fet que va perjudicar enormement el tan necessari procés de modernització. Això va fer que Mallorca i totes les Illes Balears continuessin a la cua de l'Estat espanyol quant a inversions, infraestructures i serveis.
Ja des d'abans de la dictadura, a Mallorca s'evidencia un «immobilisme polític generalitzat», especialment a la Part Forana, causa i efecte de la desídia institucional, aprofitat pel caciquisme ben arrelat a l'illa. En aquest estat d’incúria, el cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera va ser rebut a Mallorca amb una «majoria indiferent», la qual cosa va fer innecessària una repressió dura. En aquest context de concòrdia aparent, el nivell de militarització va ser el mínim exigit pel Directori. A més, tant la Unión Patriótica com el sometent mai no varen arribar a assolir el nivell d'incidència entre la societat mallorquina esperat pel Directori. Així mateix, l’Assemblea Nacional va passar totalment desapercebuda, cosa que no va suposar cap benefici per a Mallorca. Tant la Diputació com els ajuntaments varen quedar sota el control d'aquestes elits, ara addictes al nou règim polític.