La Vicepresidència i Conselleria de Transició Energètica, Sectors Productius i Memòria Democràtica impulsa, a través de la Direcció General de Memòria Democràtica, un estudi sobre les obres realitzades amb treballs forçats a les Illes Balears durant la Guerra Civil i el primer Franquisme. Una tasca que està desenvolupant la investigadora Maria Eugènia Jaume, en coordinació amb la Secretaria Autonòmica de Sectors Productius i Memòria Democràtica.
«La repressió no només varen ser assassinats i desaparicions», afirma el secretari autonòmic, Jesús Jurado, «el règim franquista també va emprar milers de presoners polítics per realitzar treballs forçats, en condicions terribles, patint fam i maltractaments constants en camps de concentració, construint carreteres i defenses costaneres. És de justícia investigar en profunditat, per conèixer la magnitud de la repressió, i com a homenatge a tots els que varen patir represàlia per creure en un sistema democràtic i republicà».
Treballs forçats a les Illes Balears
De la recerca duta a terme fins ara per M. Eugènia Jaume es desprèn que a Mallorca, en aquests moments, s’han constatat un total de 26 camps de treball —entre camps i destacaments— que varen obrir les seves portes de manera progressiva entre el desembre de 1936 i desembre de 1942. Camps que es varen ubicar a possessions —com es Rafal des Porcs, a Santanyí, o els Banys de Sant Joan de Font Santa, a Campos—, també es varen adaptar edificis públics ja existents —com l’escola rural de s’Espinagar, a Manacor, o el magatzem de fusta de Can Garroví, a sa Pobla—, a més de la improvisació de nombrosos camps amb tendes de campanya i barracons de fusta. Només un d’ells, el camp de presoners d’Artà, ubicat a l’Alqueria Vella, va ser construït com a tal i varen ser els mateixos presoners els encarregats de construir-lo, després de les queixes que va donar el director de l’Hospital Militar sobre el tracte inhumà que rebien els presoners fins llavors al camp del Cap de Ferrutx, indiscutiblement el pitjor camp de Mallorca. Fins a 1.399 presoners varen passar per aquest camp entre finals de 1941 i finals de 1942.
La presència de treballs forçats també és evident a Eivissa, on a partir de l’any 1940 foren traslladats un centenar d’homes des dels camps de Mallorca amb la finalitat de construir bateries de la Línia Kindelán —cordó de defensa construït durant la Guerra Civil per defensar les principals infraestructures de l’illa, com el port i l’aeroport d’Eivissa—.
A la colònia penitenciària de Formentera, de competència civil, situada a l’Estany des Peix, a la Savina, les investigacions corroboren que també es varen enviar presoners de la Presó Provincial de Palma des de mitjans 1940. En aquest indret no hi ha constància de què es duguessin a terme treballs forçats, tot i que, segons un testimoni, a banda de la fam i les humiliacions que patien els presoners, també assegura que durant el dia eren obligats a construir una paret que, durant la nit, era tomada amb la intenció que els presos la refessin al dia següent.
A Menorca, la investigadora M. Eugènia Jaume destaca la presència d’alguna unitat disciplinària i posteriorment un batalló disciplinari format per presoners desafectes al règim republicà que realitzaven les construccions i reparacions de carreteres com, per exemple, camins dins l’Albufera des Mercadal, fortificacions i aeròdroms. A partir de la rendició de Menorca, coneguda popularment com «Sa Girada», el febrer de 1939 hi ha constància de la sortida de presoners de les presons per realitzar construccions com el Monòlit de l’Esplanada de Maó o la reparació d’edificis que s’havien esfondrat amb els bombardejos.
Els presoners d’aquests camps construïren centenars de quilòmetres de carreteres —moltes d’elles per millorar l’accés al litoral—, ponts, aqüeductes, aeròdroms i més d’un centenar de nius de metralladora. Infraestructures que són el fruit dels treballs forçats a què foren obligats els vençuts de la Guerra Civil.
Aquests són alguns dels resultats que ha tret a la llum fins ara la recerca duta a terme per la historiadora M. Eugènia Jaume, que encara continua oberta i que ha begut de fonts tan diverses com arxius militars, arxius municipals, testimonis orals, monografies, arxius cartogràfics o de les primeres investigacions portades a terme per historiadors com Antoni Tugores, Jaume Morey, David Ginard i Pep Pons.
