La sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra el primer estat d'alarma argumenta que, segons el parer dels sis magistrats que van donar suport a la fallada, l'instrument jurídic a aplicar hauria d'haver estat l'estat d'excepció atesa la «gravetat i extensió» de la pandèmia, que va impossibilitar 'de facto' un normal funcionament de les institucions democràtiques mentre que els ciutadans van veure afectats el normal exercici dels drets, saturats els serveis sanitaris i afectades les activitats educatives «i les de gairebé qualsevol altra naturalesa».

Això va fer, segons raona en la seva resolució el tribunal de garanties, que el problema excedís el sanitari i afectés «l'ordre públic», per la qual cosa hagués permès «legitimar la declaració de l'estat d'excepció en compliment de la norma que regula el seu funcionament». «Una altra cosa implicaria acceptar el fracàs de l'Estat de Dret, emmanillat i incapaç de trobar una resposta davant situacions de tal gravetat», afegeix.

Aquesta afectació a l'ordre públic és una de les claus de la sentència que declara inconstitucional alguns dels punts de la declaració de l'estat d'alarma que va entrar en vigor el 14 de març de 2020, una vegada declarada la pandèmia mundial, la qual cosa va tenir com a conseqüència el confinament general de la població amb algunes excepcions, segons el text al qual ha tingut accés Europa Press.

La sentència, que encara no ha estat signada per tots els magistrats i es notificarà oficialment en els pròxims dies, va ser aprovada amb una majoria de 6 a 5 membres del Ple del tribunal i afecta principalment a les mesures que van donar lloc a les restriccions en la circulació de persones i vehicles en espais i vies públiques que fixava la norma, així com la capacitat del Ministeri de Sanitat per a modificar i ampliar les mesures de contenció en l'activitat comercial.

La ponència que va donar lloc a la sentència, defensada pel magistrat conservador Pedro González Trevijano utilitza l'expressió «altíssima intensitat» per a referir-se a la restricció de drets aplicada, per la qual cosa es va superar el que es preveu en la norma de 1981 per a l'estat d'alarma. A diferència d'aquest, el d'excepció hauria requerit control previ del Parlament per a aplicar la retallada de drets als ciutadans.

És precisament aquest nivell alt de restricció de drets el punt en el qual pivota tota la sentència i xoca amb la visió dels cinc magistrats discrepants. Aquests van raonar durant les deliberacions, i així ho argumentaran en els seus vots particulars, que donades les excepcions que contenia el propi decret d'estat d'alarma només hauria de parlar-se de limitació de drets i per tant no s'hauria excedit el que la llei contempla per a l'estat d'alarma, que a més cita expressament les pandèmies com a possible escenari per a aplicar aquesta figura jurídica.

La majoria, no obstant això, arriba a qualificar l'ocorregut de «vaciamiento» de drets, segons el text de la ponència que va tirar endavant, «tret que es vulgui despullar de cap significat substantiu al terme 'suspensió', sembla difícil negar que una norma que prohibeix circular a totes les persones, per qualsevol lloc i en qualsevol moment, excepte en els casos expressament considerats com justificats».

El contrari, afegeix la resolució, «implicaria deixar exclusivament en mans de l'autoritat competent la noció mateixa de suspensió de drets». L'ocorregut amb la Covid 19, segons els magistrats de la majoria, va aconseguir unes dimensions imprevisibles per al legislador de 1981, i en aquest «el rellevant passen a ser els efectes, i no la seva causa»; és a dir, la restricció de drets que es va produir i no la mateixa pandèmia.

Aquests efectes conclouen que haurien legitimat «fins i tot l'adopció de mesures que impliquin una limitació radical o extrema dels drets aquí considerat», i això està previst en l'article 116.3 de la Constitució però amb prèvia autorització del Congrés dels Diputats. L'estat d'alarma, no obstant això, es declara i ha de ser validat posteriorment per les Corts.

Per al Constitucional, l'alarma serveix tant per a resoldre conflictes 'polític-socials' (com el dels controladors de vol, militaritzant la seva organització i el seu estatut jurídic, el desembre de 2010); com per a afrontar circumstàncies naturals, com una epidèmia 'de dimensions desconegudes i, per descomptat, imprevisibles'.

Quant als seus efectes, si l'alarma permet «confinar als ciutadans i restringir l'activitat dels comerços, escoles i indústries, buidant de contingut alguns drets per a gran part -la majoria- de la població, perquè no existeix una suspensió formal, sinó una mera limitació, per intensa que sigui, s'estaria violentant la distinció constitucional i convertint l'alarma en un succedani de l'excepció, però no sotmesa a la prèvia autorització parlamentària», insisteix. En cas contrari, afegeix la resolució, s'estaria «utilitzant l'alarma com temien alguns constituents, "per a limitar drets sense dir-ho».