Miquela Rovira va néixer a Ciutat el 22 d'abril de 1899, en el si d'una família benestant. Els seus pares tenien una botiga de peces de pell d'alta costura a la plaça de Cort. Anà als col·legis de La Puresa, els Sagrats Cors i Pont d'Inca. Fins als 20 anys passà els estius a Deià, on conegué Emili Darder, amb qui, uns anys més tard, es casaria.

El matrimoni Darder-Rovira es va traslladar a viure al carrer Antoni Planas Franch de Palma, on també hi tenien el consultori mèdic i el laboratori d'anàlisis clíniques, on hi treballaven tots dos.

Emili Darder participava activament a la vida cultural de Palma i de Mallorca, va ser un dels fundadors de l’Associació de la Cultura per a Mallorca i durant la Segona República va ser elegit primer regidor de cultura i sanitat, i després batle de Palma.

Cop d'Estat

El 18 de juliol, amb el cop d'Estat perpetrat per diversos militars, les coses es varen capgirar per a Darder i per a Rovira.

L'endemà mateix, Emili Darder va ser detingut pels colpistes i, posteriorment, el 24 de febrer de 1937 (24-2-37) va ser assassinat.

«Sí, i mai no m'he aturat de dir-ho: l'assassinaren. Quan ell va assabentar-se que entrava en capella, va aferrar-se pel coll a un dels infermers que el cuidaven i li va dir, amb desesper: 'fes-los saber a la meva dona i a la meva filla que sempre les he estimades molt i que som un home innocent'. Foren les seves darreres paraules perquè, tot just haver-les pronunciades, va desplomar-se i no tornà a recuperar plenament la consciència. I em quedaren gravades en el cor, comprèn? Era innocent. Mataren a un innocent», declarava Miquela Rovira en una entrevista amb Llorenç Capellà, publicada al suplement del diari 'Baleares' 'Memòria Civil', (núm. 52, 28 desembre de1986).

Rovira també explicava a Capellà que «la necessitat de sobreviure, just que fos per guardar la memòria del meu home, m'enfortí el caràcter. De cop i volta vaig adonar-me que, a Mallorca, únicament teníem enemics, que gaudien de veure'm vençuda, humiliada. Em prohibiren dur dol. Anava pel Born, vestida amb un abric negre i una dona pretengué llevar-me'l. 'Per què du dol, vostè?', m'escopia, cridanera, 'per què du dol vostè?'»

L'exili

A Miquela Rovira no només li varen matar el seu marit i la insultaven pel carrer, els falangistes li robaren tots els estalvis i l'exèrcit espanyol li va robar ca seva (encara avui l'okupa).

Rovira decidí partir de Mallorca. El seu germà Pep era metge i tractava un dels caps de la policia, que patia càncer. «Un dia li va demanar que li devia i li va respondre que res, sempre i quan aconseguís un passaport per a n'Emília (la seva filla) i per a mi. Abandonàrem Palma el vint-i-tres de març del trenta-set», explica Rovira.

Carme Vidal Jaume, en un magnífic article titulat 'Miquela Rovira, una dona positiva i optimista', publicat a la revista El Mirall l'any 1996, explica: «Amb els doblers que li donà son pare, l’avi Rovira, partí cap a l’exili el 23 de març de 1937, primer a França (Marsella, Bordeus, París, Niça...)».

24-2-37

Vidal continua explicant que «Quan se li acabaven els recursos, vivint a Niça, tengué un rampell de valentia i humor –el sentit de l’humor no l’abandonà mai- i decidí prendre tapins i anar al casino de Montecarlo a jugar-s’hi els darrers doblers. De totes maneres Miquela Rovira, que era una dona que tocava molt de peus en terra, adoptà unes certes mesures d’assegurança i demanà als altres exiliats amb els quals compartia la casa si, en el cas de perdre tots els doblers, els donarien menjar. Com era lògic d’esperar, respongueren que sí. Dit i fet, anà a Montecarlo i encertà dos plens, un dels quals amb els números 24-2-37: segurament va pensar que aquelles xifres, que corresponen a la data de l’afusellament del seu marit, li donarien la resposta i la sort que necessitava. Amb el guany aconseguit va poder partir cap a Veneçuela, on passà la major part de la resta de l’exili. A Niça, la seva filla havia conegut Emílio Cano, fill també d’un altre batle republicà, en aquest cas de Villaviciosa, que els havia presentat Bernat Jofre. Es casaren l’any 1938 a Veneçuela»

«Estiguérem allí deu anys. Traguérem cap com poguérem. Jo treballava a uns grans magatzems i n'Emilia es va casar i va tenir quatre fills», li explicà Rovira a Capellà i afegí: «Malgrat tot, enyoràvem Mallorca. N'Emilia estava seca com un canyís, i un metge, fixi's quin nom, anomenat Bahamonde, li va dir que s'esllanguia d'enyorança. En realitat, no volíem que ens digués altra cosa».

Retorn a Mallorca

«Vinguérem el maig del quaranta-set i ja, d'una manera definitiva, tres anys més tard, el cinquanta. Tornàrem amb por, però ja li ho he dit, podia més l'enyorança que la por. Aquell matí de maig de la nostra arribada, pujàrem amb barnús a la coberta del vaixell per tal de veure la badia. No pot imaginar-se l'emoció que s'experimenta quan, al cap de tants d'anys, et retrobes amb la ciutat que tant has estimat».

Pètals vermells

El primer que va fer Miquel Rovira, acompanyada de la seva filla i altres familiars, va ser anar a la tomba d'Emili Darder: «Cobrírem la llosa de la seva tomba amb clavells vermells. I jo vaig escampar-li els pètals secs d'una rosa que havia guardat del ram de núvia de n'Emilia...»