Aquest dilluns vespre, la Catedral de Palma va acollir el funeral en memòria de l'expresident de l'Obra Cultural balear, Climent Garau.

La celebració religiosa va ser presidida per Teodor Suau i celebrada pel missioner dels Sagrats Cors, Josep Amengual, que va fer una homilia en la qual glosà la figura de Climent Garau i les seves diferents facetes.

Una vegada acabat l'acte religiós, l'actual president de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu, va pujar a l'altar i va dirigir unes paraules a la multitud congregada per donar el darrer adéu a Climent Garau.

Reproduïm el text íntegre de la intervenció de Jaume Mateu a la Seu el dilluns 31 d'agost de 2015.

«Crec que Déu s’ha responsabilitzat de bon principi amb la seva creació i per aquest motiu també esper la solució final, no sé quina, però confii que sigui una solució de perdó i de justícia».

Són paraules de Climent Garau que just fa una setmana encara debanàvem, ell amb un fil de veu i els seus fills i jo amb la veu en un fil. Per mi, climentgarauista de fa molts anys i de per vida, aquesta frase pot resumir amb prou eficàcia el seu credo íntim i esdevenen la bastida del seu esperit, que li donava la força necessària per escometre totes les causes i empreses que han marcat la seva vida.

Va ser un patriota exemplar, un constructor infatigable d’enteses, probablement un dels millors enginyer d’activacions cíviques, lingüisticoculturals, polítiques i també morals que ha tengut Mallorca els darrers decennis. Tant és així que si algú es vol apropar a tot el que s’ha esdevingut a l’illa en aquests àmbits durant els darrers temps, necessàriament haurà d’acudir a la seva obra pública feta a cops de consciència, perseverança i excel·lència. I si va ser capaç d’engegar tanta de força comunal va ser perquè no es cansava mai d’escodrinyar en el misteri de la condició humana, a analitzar, en fred i en calent, la ciència de la vida i a prioritzar sempre qui més ho necessita, el més freturós de la comuna.

Era un savi entre el poble, un erudit que conrava la terra de Son Pastor –a Bunyola, el meu poble i el que ell elegí per viure i morir- perquè fruïa menjant i oferint allò que havia sembrat. La terra, sempre la terra –en sentit original i de país- i d’aquí a la ciència. Per això, a ca seva mateix –tant era que fos per conspirar com per contemplar- hi convidava tothom, sense cap distinció, perquè, entaulats, tots hi diguessin la seva.

Humilitat extrema, generositat infinita, capacitat il·limitada de feina fonamentada en l’estudi, en l’anàlisi profunda de tot, en la formació, en el diàleg, valors tots ells d’alt voltatge que Climent mirà d’encomanar a tota aquella persona que s’hi atansava. Autoexigent fins a alçades esgarrifoses, també exigia als altres fins allà on creia que podien i, com a bon analista, a l’hora de fer diagnòstics o valoracions, no es deixava vèncer per la complaença, convençut que la realitat no es pot defugir ni amagar.

Climent Garau no va arribar a esbrinar mai si anàvem cap a un món millor o cap al millor dels móns, però perquè no el poguessin tractar de mandrós i pusil·lànime, maldà per millorar el món immediat que el circumdava. I per això volia empoderar la gent, la nostra gent; volia dignificar-la, rescatar-la de la inòpia, de la desactivació cívica, política i fins i tot moral. Recordar-li, veu en crit si calia, la història que ens han amagat o la que ens han prostituït perquè no fóssim res més que no-res. Espavilar la ment i l’actitud de la nostra gent vers els mals d’aquesta terra nostra mil pics vexada. Despertar consciències per sortir d’una vegada per sempre de l’atavisme i de la injustícia que encara hi resta i iniciar el camí de l’emancipació d’aquest país nostre voltat de mar, de les nostres terres, dels nostres països, dels Països Catalans.

Deixondir sentits i sentiments per posar en valor i atendre com cal d’on venim, qui som i pensar amb rigor cap on hauríem d’anar i com, vet aquí el més esforçat tall de feina de Climent Garau. La recerca, l’anàlisi i l’acció, aquesta és la seva recepta perquè la dignitat humana i la dels pobles, sobretot del nostre poble, que mena indefectiblement a la llibertat, mai no sigui atacada, menystinguda o humiliada. Ell, fins al final, així ho ha fet amb un virtuosisme aclaparador.

El seu darrer alè de vida, clar i resplendent com la llum dels fars que atenia el seu padrí, el va reservar als seus fills i el va aprofitar per recomanar-los que cercassin dins ells el gen o la partícula que, a parer seu, ens lliga indefectiblement a la transcendència o al Déu en qui creia. Els deia que ell l’havia trobat a la vuitantena d’anys i que d’aleshores ençà vivia molt a plaer i pacíficament. Vet ací la darrera lliçó paternal –que és tant com dir magistral- d’una persona que de la coherència en va fer norma de vida; d’un home enter i bo que creia en la bondat i els seus efectes revoltosos.

Climent Garau ens deixa molta feina per fer i ens cal fer-la com ell la faria: assenyada, ferma i perdurable.

Tenim la fortuna que ell habita per sempre en les vides d’aquells que l’estimam i també habita per sempre més en les causes i en les utopies que ell tant anhelà i al voltant de les que tantes persones hi congregà. Per tant, responsabilitat nostra és que el seu llegat es mantingui tan relluent, clar i català, com ens l’ha fet a mans.

Gràcies, Climent, per la pau que ens deixes. Gràcies company, compatriota, amic, oncle, avi, pare, per la pau activa, inquieta i rebel quan pertoca, que ens procures des de l’eternitat que just ara acabes d’estrenar.»