Eva Choung-Fux va néixer el 1935 a Viena. La seva mare era filla de camperols tirolesos, mentre que el pare pertanyia a una arrelada família austríaca. El llinatge Choung és herència del seu marit, un pintor coreà de qui se separà ja fa anys, mentre que el segon cognom, Fux, respon al parentiu de sang. La seva adolescència coincidí amb la Europa malalta de la II Guerra Mundial, mortalment farcida de feixisme emergent. Son pare -que lluitava en la Resistència i ajudava ciutadans jueus i gitanos a salvar la vida- fou destituït del seu càrrec oficial perquè es negà a col·laborar amb els nazis, per la qual cosa va estar quatre anys sense feina i alguns mesos a la presó. La família Fux patí també els bombardejos de Viena i, quan l'esmentada persecució política es va fer insuportable, hagueren d' amagar-se durant una llarga temporada en una remota zona rural, on finalment viurien l'arribada de la pau.

Poc sospitava aleshores n'Eva que molts d'anys després, en una visita casual a Mallorca, triaria l'horta camporana com a decorat definitiu de la seva vida. Allà va fer-s'hi un estudi on emmagatzema tota una obra pictòrica, escultòrica i fotogràfica profundament farcida de filosofia social; sobretot Supervivents, una exposició fotogràfica de víctimes de l'Holocaust que aconseguiren salvar la vida, que el 1995 fou presentada pel Ministeri d'Assumptes Exteriors d'Àustria en onze museus de països com Holanda, Polònia, Eslovàquia, Croàcia, la Xina, Bòsnia i Àustria. Recentment, després d'una intensa tasca i reconeixement internacional, n'Eva ha acabat una col·lecció de sis olis inspirats en el compendi poètic El poder i la verdor, de Blai Bonet, i enfoca ara la mirada cap a la personalitat i l'obra de Damià Huguet, poeta de Campos per excel·lència i que aviat formarà part dels seus llenços.

Els artistes sabeu veure les coses amb una perspectiva interessant; per això, vull començar parlant de la vostra visió del món actual. És, en principi, una mirada optimista o més bé mancada d'esperança?
Ni una cosa ni l'altra. Tanta ignorància implica el fet de ser massa optimista com el fet de no creure en el poder de l'ésser humà per agafar el bon camí. Les notícies que ens transmeten cada dia indiquen sempre que el mal es va acaramullant constantment, fan una realitat desgraciada, però tampoc no és així. Per exemple, no tots els islamistes són terroristes; són una societat fantàstica, humana també. És com un focus de teatre que només il·lumina un grup petit, mentre els polítics manegen la gent, que es troba a la zona fosca, mitjançant la por; això és massa fàcil i, sobretot, molt perillós. Aquesta situació ja l'hem vista en el passat.

Com a l'Alemanya d'abans de la guerra amb un Hitler que pujà al poder gràcies, entre altres coses, a les pors que sembrà prèviament.
És clar. Tots els grans dictadors ho fan i els polítics encara ara ho continuen fent. En aquest sentit, no s'ha esvaït l'esperit dictatorial: és molt mal de fer aconseguir-ho. Per això és important educar per sobre de tot, per un dia poder donar el poder a la intel·ligència de la gent senzilla.

Els polítics, com sempre.
I també tot allò que hi ha darrere les seves decisions: persones amb moltíssim de poder, emboscades rere la fosca que esmentàvem. Això és delicat, perquè d'aquesta manera no podem continuar defensant amb força la democràcia.

Quin és, ara per ara, el problema més urgent de la humanitat? I de Mallorca.
La llibertat de joc en la interpretació de les lleis. Les lleis són importants, són reixes que emmarquen el camí per on ens podem moure. I aquesta interpretació lliure de les lleis desestabilitza la confiança de la gent. Una cosa és trobar un forat legal per on fugir d'una normativa i l'altra és quan es tracta d'un joc d'interpretacions, subjectes a "compromisos". I quant a Mallorca, es tracta del mateix, perquè l'Illa és un món en petit, una maqueta. La societat mallorquina disposa d'intel·ligències, d'especialistes fabulosos en cada professió; però si tu veus el panorama de prop, el procés torna lent i ineficaç, perquè tot és ple d'interpretacions, de dificultats. Jo, aquí, hi veig moltes illes dins l'Illa. A Mallorca hi ha molta "lletra menuda".

L'escultura que us seleccionà el Govern xinès el 2007 per lluir al parc Olímpic de Pequín forma part d'aquestes obres doloroses que dèiem abans, vista la situació de les llibertats -i altres herbes- que hi ha a la Xina?
Allà no tot és tan simple com pensam. Des d'aquí només en veim les pinzellades més gruixades: el comunisme, que tot està molt tancat... Però hi ha moltes possibilitats de fer coses, per als artistes fins i tot. Això sí, si són intel·ligents, no han de criticar la superfície, no han de gratar la crostera, sinó que han d'anar a conceptes més profunds.

Però no sentíreu mai que us condicionaven els vostres missatges llibertaris o que potser no els acabaven d'entendre?
Bé, l'any 1998 hi vaig fer feina prou vegades, a la Xina. Érem una colla d'artistes no especialitzats en fotografia però que, a més a més de la nostra tasca habitual, ens hi dedicàvem; i hi anàrem per fer una gira fotogràfica. Jo vaig lluitar pel meu tema, per la meva manera de pensar, i vaig dir que no volia intèrpret i que no m'interessava anar a llocs turístics espectaculars, perquè ja surten en un caramull de fotos i no podia afegir-hi res més. Així, em vaig interessar, per exemple, per les cinc ciutats més grans de la Xina. Volia fotografiar l'art en espais públics; i em cridà especialment l'atenció que n'hi ha moltíssim pertot arreu, però enlloc no hi figura el nom de l'artista, el títol, ni cap data. Vaig pensar "això no pot ser, és mal de creure!".

I accediren les estrictes autoritats xineses a les vostres pretensions?
Hi ha la circumstància que ja em coneixien una mica, perquè poc temps abans havien instal·lat una escultura meva a Tian-Xin, amb un text, traduït al xinès, que havia cridat molt l'atenció; a més a més, tenia un amic al ministeri corresponent, de manera que finalment em garantiren una total llibertat per a la meva gira.

Per cert, què transmet el text que tant va impressionar els xinesos?
És del mestre Eckhart, un místic alemany del segle XIII, i diu que l'ànima té una estructura tan subtil que no ha de menester ni aire ni espai, és a dir, que quan milers de quilòmetres ens separen d'un amic, la nostra ànima pot viatjar fins a ell en un instant i així podem estimar-lo. Els xinesos pensaren que era un proverbi seu i quedaren bocabadats quan saberen que pertanyia a un místic alemany. Per tant, els vaig dir que és curiós que fa tants de segles es produís més concordança entre nosaltres que avui dia.

Quan anau a dormir i tancau els ulls -els únics instants d'intimitat absoluta que tenims els humans-, us vénen pensaments agres o evocacions agradables?
La meva ànima viatja a tota velocitat cap als amics, la família. És una manera de connectar amb tots ells. Aleshores, desig que dormin bé i que es despertin encara millor! Llavors deman el mateix per a mi, perquè també vull tenir bons somnis i aixecar-me amb alegria. I amb tot aquest protocol, solc dormir perfectament!