Va néixer a Alacant fa cinquanta-dos anys amb la vocació sanitària incorporada. El 1976, quan l'hospital de Son Dureta va adquirir l'acreditació docent per a la formació interna de postgraus, es traslladà a Palma per convertir-se en infermera. Al principi, treballà a urgències i més tard fou una de les primeres a administrar quimioteràpia. Quan ja es trobava laboralment estabilitzada, es va casar amb un mallorquí i hi va tenir dues filles que s'han estimat més estudiar dret que seguir el camí de la mare. Han passat més de trenta anys i na Maria encara té la fama de ser una infermera que no escatima els sentiments a l'hora de tractar amb els pacients. De fet, és fervent partidària que la ciència mèdica s'humanitzi, perquè està convençuda que una ment psicològicament agombolada pot fer front molt millor a qualsevol malaltia.
-Quina diferència hi ha entre l'actual servei d'urgències i el de quan començàreu a treballar d'infermera?
-L'afluència de persones que hi acudeixen. Abans era realment poc considerable, perquè la gent hi venia quan la cosa era realment urgent.
-Per què deixàreu urgències? Desgasta massa?
-A urgències, el treball és tècnic i amb molt poc temps per indagar un poc més en les emocions de la gent. Allà tot és vertiginós, molt diferent del treball en altres unitats.
-Fins a quin punt vos afecten les històries que viviu a l'hospital?
-Tot afecta. M'agradaria saber com es fa això de no endur-te'n cap emoció del treball a casa, perquè jo no en sé.
-S'hauria de resuperar la fórmula del metge de família? Un vincle afectiu entre metge i pacients milloraria les patologies?
-Estic a favor que l'atenció primària es fomenti al màxim. És impossible que en dos minuts que hi ha per atendre un pacient es pugui arribar a establir una relació afectiva propícia per a la confiança. S'ha d'atendre el malalt amb la màxima qualitat assistencial i per això seria bo que tengués un metge seu, de referència, per a la seva família, com abans passava amb els metges de capçalera, a qui la gent es dirigia immediatament en tenir cap problema.
-Per què no veuen això els grans caps de la sanitat pública?
-Jo crec que ho veuen, però es tracta del "sistema" que ja du aquesta roda. Però jo crec que aquesta reivindicació aviat es durà a terme.
-Vàreu treballar a quimioteràpia molts d'anys, punxant dones amb càncer. Estar a prop de la mort tot aquell temps vos condicionà la vida?
-El càncer de mama és un dels grans temes de la sanitat, per l'alt nombre de casos i pels efectes negatius quant a la salut física, emocional, mental, social. Passes d'estar bé, perquè no produeix un dolor inicial, a estar francament malament amb tot allò que el "sistema" et posa per curar-te. I de sobte veus amb gran claredat allò que és important. El professional sanitari també experimenta un canvi en l'actitud davant la vida, perquè també aprèn a valorar tot allò que realment és essencial i descarta les coses banals i absurdes.
-Fins a quin punt l'estat emocional, en un pacient de càncer, pot contribuir a fer que millori?
-És important l'actitud personal davant la malaltia, que es viu d'una altra manera si hi ha positivitat i molta, molta informació. Es tracta de saber en cada moment el que es pot fer per estar millor davant els efectes secundaris, que són durs.
-Molts de malalts de càncer se senten abandonats, en el sentit que els llancen el diagnòstic, els donen una primera cita per a la "químio" i ningú no s'interessa pel seu turment interior.
-Per això és molt important que hi pugui haver una infermera que faci de guia dels tractaments, de manera que el malalt pugui veure venir les coses que li aniran passant i no es regiri.
-Per què no es fa, això?
-Bé, Infermeria té prou coneixements per dur-ho endavant i moltes ho feim, perquè parlam molt amb els pacients, però gairebé a títol personal. És veritat que quan et diagnostiquen un càncer te'n donen un fullet informatiu, amb una explicació sobre els efectes secundaris de la quimioteràpia, però la infermera orientadora que dóna escalfor humana, de tu a tu, no existeix com a figura institucionalitzada. I això hauria de ser una realitat.
Rogaría a las autoridades sanitarias que escuchen y pulsen el sentir, tanto de los y las profesionales como de pacientes.
Lo que explica María no es más que aplicar a la atención sanitaria una vision de las personas enfermas desde una perspectiva bio-psico-social.
En el caso de la atención a las mujeres afectas de cánce de mama, esa atención sólo se conseguirá cuando se organice una Unidad de Mama multidisciplinar, entendida como el conjunto de disciplinas profesionales precisas para atender a las pacientes en todas sus necesidades de forma integral y coordinada.
Es una vieja reivindicación, prometida por autoridades sanitarias de todos los colores, pero jamás conseguida.
Carmen
Associció de Dones de les Illes Balears per a la Salut