Neix el 1961 a Palma, es llicencia en Dret trenta anys després a la UIB i el 1983 s'incorpora a UM, on puja graons fins que l'octubre de 1992 l'asseuen al seient més alt del la Conselleria de Cultura, però només tres mesos després dimiteix fulminantment, potser obligat per una conjuntural i subterrània política de pactes, és a dir, per un tema de clavegueres. Fitxa pel Partit Popular i desapareix de la passarel·la política. Ara, fa poc, el veim ressorgir amb el cap coronat pels llorers de la supervivència econòmica i ideològica del Reial Mallorca, en una nova etapa d'interessants paràmetres perquè, al cap i a la fi , la presidència d'un club de futbol pot ésser, a més d'allò esportiu i econòmic, una plataforma per consolidar o crear valors, idees, iniciatives de país. Una nota emocional del personatge: el seu film més apreciat és Casablanca, perquè hi ha un instant en què Ingrid Bergman mira Bogart d'una manera tan intensa que t'adones que "en aquells ulls hi ha tot allò que s'ha d'aprendre sobre l'amor".

Us sentiu un poc Joan XXIII, el papa que posaren només de transició i que donà sorprenents campanades?
Il papa buono! Sempre n'he cercat una bona biografia, però només en vaig trobar una de petita, de Juan Arias, periodista d'El País al Vaticà.

Il presidente buono us agradaria, potser.
Només pensar que Joan XXIII i jo ens poguéssim semblar m'espanta, em desorienta. Has començat amb molta força aquesta entrevista.

Però us sentiu, o no, un president de transició?
M'hi sent, en transició, cada dia. La realitat, la construïm cada dia.

Però com a president del Mallorca, específicament?
Com a president, cada dia construesc la realitat en l'exercici de les coses que faig.

Així, tots estam sempre en transició, naturalment, facem el que facem.
Jo em sent "de cicle". Ara és un cicle de la meva vida, se m'ha encarregat fer una feina determinada. Som aquí per posar en marxa, o intentar-ho almanco, una il·lusió, que és que no ens juguem el Mallorca cada any, com si fos la fi del món, com si cada any el Mallorca s'acabàs.

Què és més important: guanyar partits o aconseguir un sentiment comunitari, un argument general per a la mallorquinitat?
A mi m'agrada guanyar fins i tot al parxessi. En un esport el més important és guanyar. Si perdéssim aquesta il·lusió, el club no tendria la seva raó de ser.

El 1992 vàreu ser conseller de Cultura i ara sou president d'un club de futbol. Això és evolució o involució?
Això és la vida. Com diu aquella cançó italiana, "gira il mondo, gira...". Les coses van girant i cada dia és una aventura, no sabem allò que la vida ens tendrà preparat per demà.

Però... i la vostra intel·lectualitat? També és aplicable a aquestes dependències esportives?
La meva intel·lectualitat només és una humil afició, aplicable aquí com és aplicable a tots els minuts d'una vida.

Què passà quan vàreu ser conseller de Cultura, que tot d'una us feren dimitir? Us mancà el suport de Cañellas o el de Munar?
M'he compromès a explicar-ho d'aquí a un parell d'anys. Jo ara no ho puc explicar.

Ni fer un tràiler?
Ni això.

Però està clar que us deixaren a l'estacada.
Va passar allò que havia de passar, però, la veritat, fa tant de temps que tampoc és que ho recordi gaire bé. És un record que s'ha de reconstruir, perquè se m'ha esvaït completament.

Certa premsa us batià com el Breve, però això pot ser bo. Els governants breus almanco no tenen tant de temps per a fer pífies.
He tengut habitualment una discussió sobre aquest punt. Això del Breve, jo no ho vaig llegir així. Jo vaig llegir el Libre!

Quina és, avui dia, la política adequada per al Reial Mallorca?
Situar-lo en el context econòmic en el qual vivim tots, és a dir, racionalitzar el club per tal que aquest moment econòmic tan agressiu ens afecti tan poc com sigui possible.

Quantes vegades al dia recordau del Sr. Grande?
El Sr. Grande ha estat president del Mallorca i hi ha dedicat doblers, il·lusió, temps, imaginació i ganes. Tots els expresidents del Mallorca tenen el meu respecte.

Però va deixar els comptes del club extremunciats...
No t'ho podria dir, perquè en el mateix moment en què m'anomenaren president vaig arrabassar el retrovisor del cotxe i el vaig tirar per la finestra, així que no en tenc ni la més mínima idea, d'això.

La vostra tasca més urgent...
És que l'afició s'encalenteixi, véngui al camp i animi aquests jugadors, que tenen tantes ganes de fer una bona temporada.

Grans fitxatges o pancuitet?
Aquest moment no pot implicar fitxatges grans, sinó més aviat discrets.

Aprofitareu per fer país, des d'aquesta considerable plataforma?
El Mallorca fa país des del 1916. Aprofitarem per continuar fent país.