L'amo en Peris: “Aquí som el més feliç del món”

Antoni Peris té a Ariany l'única granja avícola de camp de tot Mallorca. Amb 77 anys tota la seva vida ha viscut a foravila. Allà hi té tot el que necessita:els animals, la llibertat, la independència i la dona que estima

Margalida BonnínAriany04/08/08 0:00

L’amo en Peris és el propietari de l’única granja avícola de camp –on els animals estan a lloure– de tot Mallorca. Tot i això, és més conegut per ser un dels pagesos més vells de l’Illa i per haver viscut tota la seva vida a foravila. "Estar al poble? Crec que no en sabria, no em fa il·lusió", comenta aquest home avesat que ningú no li faci els comptes.

Feina des dels 8 anys

La seva vida és d’aquelles que, a un que no la sentís contar a ell, sempre amb el somriure d’aquells qui miren enrere orgullosos de com l’han viscuda, li podria semblar la més dura. Sent el petit de set germans, a vuit anys se’n va anar de casa per fer de porquer a una finca. Al cap de cinc anys, fou pastor per després anar fins a ses Salines a encarregar-se del galliner de la possessió de la Vall. "Dona Carmen Delgado March, la nora de Joan March, era la meva madona. Em va agafar perquè volia un nin bon al·lot, però jo havent estat a foravila no coneixia la dolentia, només coneixia els porcs, les ovelles i l’amo", explica.

El seu nom és Antoni Esteve i té 77 anys, dos fills, quatre néts i una salut de ferro. "No tenc mals vicis perquè no he tingut ocasió de tenir-ne", apunta. A 27 anys, va decidir deixar la Vall i tornar al lloc on havia nascut per muntar el seu propi negoci. "No tenia ni doblers ni terreny. Em vaig passar un any sense sortir de la finca, fent feina els diumenges i tot, fins que em vaig adonar que em convenia sortir un poc i trobar una companya".

Va ser així com va conèixer Antònia, la que ara és la seva dona: "amb ella estic des del primer dia en què ens vàrem trobar. Érem al cine de Petra i durant el descans la vaig veure: hi havia tres al·lotes i jo tot d’una em vaig fixar amb la del mig, que era ella. Des d’aquell dia no ens hem tornat a separar".

Avui, l’amo en Peris ja està jubilat i de la granja s’ocupa el seu fill. Mentre fa el repàs de tot el que ha viscut, se’n mostra del tot satisfet. L’únic que sembla que li sàpiga greu és el pas del temps, sempre massa ràpid per a un que gaudeix. "Pens que les setmanes no tenen agafada i els anys passen que ni te’n tems", diu.

"De feina, és com si no n’hagués feta mai, perquè la que feia m’agradava". Es confessa amant de tot allò natural i no li fa falta anar fins a Ariany ni per anar a missa: "respect aquells que hi van, però jo som de la naturalesa perquè ella és la que ens domina. A una llimonera, si no li dones aigua i fems, ja n’hi pots resar de parenostres, que no creixerà!».

Apartat de les convencions, l’amo en Peris té els ulls clars i la llengua esmolada. Li és igual el que els altres pensin perquè sap que ell és "el més feliç del món".