ANDER ZURIMENDI. Palma.

Què tenen en comú un senyora alemanya de 81 anys, un menor d'edat francès, una jove anglesa, un treballador magrebí i una viuda ucraïnesa?

Idò, malgrat el mesclat de llengües, tots els pacients s'entenen bé amb el doctor. I és que enmig s'ha ficat Rosa Martínez, intrèpida intèrpret a Son Dureta.

Xerra les llengües majoritàries a Europa, com ara l'anglès, el francès, l'italià, l'alemany... I les que no sap -el finlandès, el suec i l'holandès, per exemple-, les parlen les altres tres intèrprets que fan feina a l'hospital.

A més a més, aquest comando de la comunicació té, des de fa poc, una nova eina de relació: el programa Dualia. Es tracta d'un senzill mòbil amb auriculars; un per al pacient i un per a la guia. A l'altra banda de la connexió telefònica, una centraleta.

-Bon dia, necessitam un intèrpret d'hongarès.

-Un segon, el pas amb l'intèrpret.

La centraleta sempre atén la trucada, tot siguin les tres de la matinada o un diumenge de Pasqua. La xarxa de Dualia, que sempre està alerta, disposa d'experts en les llengües més llunyanes que es pot imaginar: xinès, àrab, rus, basc, japonès...

-I swahili?

Rosa contesta riallera:

-No, swahili no.

Sempre hi ha una veu, però, que tradueix els dubtes i pors dels pacients. Rosa se'n fa càrrec i de vegades fins i tot hi juga el paper de la mamà.

Per exemple, amb els joves que visiten les Illes amb motiu del viatge de fins de curs. «S'emborratxen molt, i clar, acaben a Son Dureta», reconeix Rosa. Cauen a la mar o es trenquen els malucs, si és que no s'han barallat abans i vénen fets pols. I en banyador, molts pics...

Lisa podria ser l'exemple, tot i que ho nega amb el cap. Té la cama dreta trencada, i no sap si la deixaran pujar a l'avió que la porta a Anglaterra. Rosa la tranquil·litza:

-Sí que podràs, estimada, perquè no és d'escaiola, i la pressió no et farà cap mal.

En canvi, la pacient ucraïnesa ja és adulta. Li han detectat una lumbàlgia i gairebé plora de dolor. La seva filla, però, encara no ha vingut a veure-la. «Ja li he trucat, perquè ha de saber que la seva mare està malament i necessita la seva companyia». I les velles senyores alemanyes? «Són de ferro», diu Rosa. «Aguanten estoicament, com a miures, quan es trenquen el canell; el que deuen haver passat d'infants!».

Les ancianes angleses, en canvi, són molt desconfiades. «Sempre volen donar-se l'alta de manera voluntària!». I no es deixen fer res, o almenys ho intenten.

Mentre Rosa treballa, una gotera l'inunda la cuina. I és que la gentil Rosa, per xerrar, t'explica fins i tot la seva vida!

D'això es tracta, en el fons, la seva feina. De trencar la incomunicació.