ANDER ZURIMENDI. Palma

A la seva veu es nota l'impetu de la gent que es creu la seva feina. Francesca Cano és membre del Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, grup de recerca de la Universitat de Barcelona. Fa uns dies visità Palma per presentar el darrer informe del grup, entorn de la violència estructural que exerceix l'Estat espanyol. I no és gaire encortjador.

-Què és violència institucional?
-Els tractes degradants, cruels i inhumans que estan practicats per un funcionari públic, per l'autoritat. I és que un funcionari, sigui la persona que sigui, amb el càrrec que tingui, representa l'autoritat. Així es recull en la Declaració de Drets Humans i en el nostre codi penal.

-Que es reculli no vol dir que no s'incompleixi sistemàticament a l'Estat espanyol...
-No, home, no. Ens movem entre la no sistematicitat i la no excepcionalitat. És a dir, no és excepcional, perquè no és rar que es presenti un cas d'aquests; cap novetat. Però tampoc es pot parlar de sistematització. A més a més, moltes de les denúncies no són més que això, denúncies. I és que poden ser falses. Però el que és veritablement preocupant d'aquesta història és que l'Estat espanyol representa ser un país democràtic i de dret.

-La tortura s'exerceix més aviat contra estrats socials (com ara la classe baixa i els presos comuns) o per àmbits geogràfics, com seria Euskadi i els presos bascos?
-Cal moure's sobre la base dels casos denunciats, i no sobre la base de les persones que diuen «m'han pegat». Importen els que van i ho denuncien. Per exemple, Catalunya és la comunitat autònoma on més denúncies per maltractaments es registren. Però ara bé, que es denunciï més no és sinònim que es pegui més. No ho sabem amb certesa, no tenim una llista negra del maltractament ni ho sabrem mai.

-Vos semblen suficients les mesures de Joan Saura, com a conseller d'Interior, per evitar la tortura a les comissaries catalanes?
-Les mesures són positives quan realment s'implementen. De què serveix posar una càmera de vídeo en una comissaria si al final els funcionaris captats in fraganti tornen al seu lloc de treball? Els posen una sanció administrativa lleu, i punt.

-És tan greu la situació a comissaries?
-I tant. Fins al punt que el síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó, va haver de sortir dia 18 de febrer, en acte parlamentari, a cridar la seva preocupació pels maltractaments. Tant als centres penitenciaris catalans -sobretot a Can Brians-, com a les comissaries dels Mossos d'Esquadra.

-Què va passar després?
-Res de res. Li varen fer el buit, a l'informe. Que les mesures que ell proposava surtin endavant, que s'engeguin i quallin és molt difícil. Ara mateix, res del que es fa repercuteix en condemnes.

-Si ja resulta difícil controlar els mossos, ho és encara més fer-ho amb els funcionaris de presons?
-L'àmbit penitenciari és, per si mateix, més opac. Per pròpia definició, el suport que es donen els uns als altres, el gregarisme, és molt dificultós. L'opacitat de presons és històrica! És difícil entrar-hi.

-Quines eines existeixen?
-La convenció contra la tortura, que Espanya ja té incorporada a l'Ordenament Jurídic en ratificar-la, contempla la creació d'un organisme independent de l'Estat que pugui controlar la implementació de les mesures antitortura. A Catalunya, però, usen el silenci per resposta, a l'hora de crear-lo. Hi no sabem què succeix dedins: Costa poder entrar a les presons; i parlar amb els presos, encara més.

-Això és normal a Occident?
-No hi ha cap societat en la qual no es vegi aquesta situació. I no fa falta anar a un país centreamericà o a un d'africà per contemplar algun tipus de tortura.

-Considerau també violència institucional la insalubritat i l'amuntegament als presos?
-No només ho pensam, és que està recollit en algunes sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans! Diuen que és un tracte degradant. No és una opinió, és ja una realitat en l'àmbit internacional.

-Pot establir jurisprudència...
-Per descomptat. Però cal donar visibilitat a aquestes decisions. Els estats no s'acondicionen al que li diuen. Vaja, que no s'arromanguen gens per solucionar els problemes. Es tracta de tot un procés, però sense cap esforç de les institucions implicades.

-És millor la situació als nous centres de retenció?
-No, gens ni mica. Són uns autèntics escenaris de no drets. Tot i que una persona estigui retinguda en un centre de menors, en una zona d'espera per a immigrants, o fins i tot a l'interior d'un vehicle policial... aquest ciutadà en té, de drets, sigui com sigui d'horrible el delicte pel qual l'acusen.

-Veis el futur amb pessimisme?
-Home, és que són uns forats negres dels quals la informació que surt és patètica. Un arriba a pensar, on estic vivint? Són moments que se't baixa l'ànim, i penses que encara hi ha molta feina per davant.

-És una feina dels funcionaris?
-En principi, sí. Però a la pràctica, no estan preparats per potenciar la reinserció dels presos. Un símil: Cal ensenyar a llegir i a escriure un nen, però l'adult que ha de fer-ho tampoc en sap. Òbviament, no n'hi ensenyarà. I la mateixa institució tampoc els motiva: sous baixos, mancança de possibilitat d'ascens, de créixer, de millorar les condicions laborals...

-I als centres de menors, la motivació és més gran?
-No. Hi ha centres on ja no queden ni educadors socials titulars. El que hi ha és el substitut del substitut... La seva motivació és trobar una oferta millor. Quin panorama. D'aquest tema no es pot parlar amb alegria.