ANTONI MATEU. Palma.

Quan Joan Ferrer, de sa Canova (Ariany, 1928), va rebre la telefonada del director de cinema Toni Bestard, ara fa prop d'un any, no es pensava mai «el sarau» que allò arribaria a dur. Joan de sa Canova ho conta així: «Un dia era a ca nostra i va sonar el telèfon i em digueren: 'Vós que sou Joan Ferrer, que l'any 63 va sortir a la pel·lícula de Berlanga El Verdugo?'. I jo vaig dir: 'Jo mateix, som!'. I va resultar que era un director de cine, Toni Bestard. Jo no sabia qui era ni n'havia sentit a parlar mai».

«I la qüestió és que va venir a Ariany i va començar tot el trull del curtmetratge. En Toni no se'n podia avenir que, dins Ariany, poca gent sabés que jo havia sortit en aquella pel·lícula. Va anar pels cafès i els ho va demanar als homes, vells, que hi havia. 'Que heu sentit a dir mai que l'amo en Joan de sa Canova sortís a El Verdugo?', els deia. I li responien: 'No, res sabem!'», explica Joan. «Li vaig contar a en Toni com és que Berlanga em va trobar. Que ho voleu saber? -demana l'arianyer. Idò a mi, la comèdia sempre m'ha agradat. A Ariany ja en feia, amb la companyia del poble. Vàrem fer La herida luminosa, Tomás Moro, El hijo pródigo... I quan vaig a anar a estar a Palma, també en vaig continuar fent. Amb Xesc Forteza i tot, que en vaig fer. Jo interpretava el paper de majordom a El misteri de la sala d'estar, al Teatre Sindical de Palma, devora els Oms. Idò un dia Berlanga va venir a veure'ns. Quan va acabar la funció vingué cap a mi i em digué: '¿Le interesaría un papelito en una película?'. I jo tot d'una vaig dir: 'Veies, veies, ja és segur!'».

«Aquell director em va deixar aquell papelito que just deia 'Se ruega a José Luis Rodríguez, si se encuentra entre los presentes, baje al embarcadero'. Que era allò que havia de dir, vestit de guàrdia civil, a Emma Penella i a Nino Manfredi quan estaven dins les coves del Drac. I, en un instant, ho vaig haver après», comenta. «Al cap d'un parell de dies -diu Joan- el director va venir a cercar-me a l'oficina del Banc Central del carrer Colom de Palma, allà on jo feia feina. Quedàrem entesos i de Palma, de davant la Comandància de Marina, partiren devers deu autocars carregats d'actors cap a Porto Cristo».

«I aquest curtmetratge que ara ha fet en Toni és com un homenatge a tots els actors que sempre han sortit pel teatre i pel cine, però que la gent no coneix», explica l'actor secundari. «Jo no em pensava mai que amb això d'aquest curtmetratge hi arribàs a haver tant de sarau.Voldria que ho haguéssiu vist! En Toni i jo ens passejàvem per Madrid i la gent em returava i em deia: 'Juan, ¿cómo te va?'. I jo no els coneixia de res. No me'n podia avenir. En Toni, però, em va dir: 'Que no veis que això és gent que vos deu haver vist pel curtmetratge i ara vos vol fer cas!'. I quan vàrem arribar allà on hi havia la cerimònia, sí que n'hi va haver de fandango! Aquella gent ho tenia tot ben compost i deien a tothom a quina cadira s'havien de seure», diu qui formà part de l'equip nominat pel El anónimo Caronte.

«La llàstima, però, va esser que no vàrem guanyar. Li varen dar el Goya a El hombre feliz. I si vols que et digui la veritat, no se'l mereixia! En Toni, però, m'ha dit que presentarà el nostre curtmetratge a altres concursos i és quasi segur que qualque cosa guanyarem», es mostra esperançat Joan. L'amo en Joan de sa Canova és home de quimeres i curolles. «Una de les coses que més m'agrada d'aquest món és fer fotos. Tots els homes i dones, i al·lots d'Ariany, els tenc retratats. Qualque pic en veig qualcun de fadrí i li dic: 'Jas! Mira't aquí, si ho eres petit, i ara que hi has tornat, de gran'. I ells es foten a riure».

La major part de la seva vida professional la passà com a empleat de banca. El que molts no saben, però, és que és mestre d'escola. «Tot d'una que vaig tenir el títol m'enviaren a Torredembarra, devers Tarragona. I saps què va esser allò? Idò un negoci foradat. Allò era l'any cinquanta-u i només em daven set-centes pessetes de sou, mentre que de fonda n'havia de pagar set-centes cinquanta. Ja em diràs!», s'exclama l'exmestre. «A aquell poble, però, hi vaig conèixer un que feia feina al Banc Central. I llavors hi vaig començar jo. Al cap d'un parell d'anys vaig tornar a Mallorca», diu Joan.

Tanmateix, Joan Ferrer ha tocat tots els capítols. «D'ençà de mitjan anys vuitanta fins a aquesta darrera legislatura he estat regidor d'UM. Em cuidava de festes. Ara, però, Toni Pascual ja no va anar per batle i em llevaren de la llista. De tota manera, però, duc tant de trull que és com si encara ho fos, regidor». «Fa uns quants anys, vaig sentir a dir que Nino Manfredi era mort. I ara, fa uns mesos, es va morir Emma Penella. Així és que del trio que férem El Verdugo ja només qued jo, de viu. Gràcies a Déu!», s'alegra Joan de sa Canova.