ANTONI MATEU. Palma.
«Veus aquest bisoñé que duc, -diu Tolo Garrido (Palma, 194?), tot assenyalant-se el pupup de cabells de damunt el front- idò si no el dugués pareixeria de l'edat que tenc. I així paresc més jove del que som». Tanmateix el propietari de Monna Lisa, la botiga més cèlebre especialitzada en la venda de perruques i postissos que es troba al carrer de Jaume III de Palma, no vol dir quina edat té. I és ben natural: «un dels objectius d'aquesta casa és fer que la gent pareixi més jove», segons diu Tolo.
Quan un entra en aquest establiment una persona pot perdre el compte de tants de caps de mostra com hi ha. Cabelleres ben reülles i d'altres de ben llises, perruques amb un tallat a la romana i d'altres amb monya inclosa. Tolo, però, avisa: «Aquí no venem disfresses. Això són perruques per a persones serioses que realment l'han de menester. També en venc qualcuna de colorins, per a artistes que fan espectacles. Això, però, ja són altres cinc-centes». «Allò principal del nostre negoci és que les persones se sentin bé i segures. Si un ha de dur una perruca de mal gust més val que no la dugui», explica el venedor de postissos.
«En aquest món hi ha molta de gent que no té cabells. No només aquells que els han hagut de posar quimioteràpia, sinó molts altres que tenen algun tipus d'alopècia generalitzada. Gent jove, i tot que hi ha», assegura Tolo. «Una perruca que es dugui molt, cada dia, que fins i tot la duguin per jeure, pot durar com a molt un any. Si la fan allargar, llavors, ja pareix un fregall», explica.
«La majoria dels meus clients són dones. I n'hi ha de joves. Ara pensa tu -es posa seriós el perruquer- que una al·lota fora cabells es posi a festejar amb un jove. Arribarà un moment que li haurà de dir al festejador: «Escolta Pere -o Pau, o Nicolau, o el que sigui- has de saber que jo duc una perruca». Aquella al·lota, per ventura, no vol que el qui festeja amb ella la vegi fora perruca. I és ben normal. N'hi ha moltes, de dones, que en duen que no la se lleven ni per colgar-se amb el seu home».
A Monna Lisa, però, també venen coes postisses i barbes o celles. «Hi ha gent que només li manquen cabells a una clapa. Si és així, li prenem les mides i n'hi feim un redol a posta del seu mateix color. Fins i tot hi ha dones que se'n posen una trinxa just assuquí -diu Tolo, tot indicant el seu entrecuix- si és que no n'hi tenen. És molt bo de fer. S'aferra amb una cinta adhesiva i no és gens coneixedor».
El preu d'una perruca varia de si és de cabells sintètics o naturals. De 200 euros, però, no se n'escapen. «Un temps, hi havia gitanos que se passejaven per Mallorca, pels pobles, i en compraven, de cabells per fer perruques, de les al·lotes que es volien tallar les coes. Ara ja no n'hi ha. Tots els cabells naturals que tenim ens vénen de l'Índia o de la Xina».
