Ada Siquier Florit (Búger, 1978) va estudiar Sociologia a la Universitat de Saint Dennis, a París, on també es va llicenciar en Comunicació, a més de cursar estudis sobre exclusió social. Ha exercit com a mediadora cultural a la capital francesa i des del 2001 és la gerent de l'associació Pa i Mel, a sa Pobla. Profundament compromesa amb els moviments participatius, viu de manera intensa una realitat poblera cada dia més complexa socialment i ètnicament heterogènia.

- Per què neix Pa i Mel?

- Precisament per atendre els «pa i mel» de la societat poblera, els que no compten -o compten poc- i no tenen una participació activa en la vida del poble i, per tant, esdevenen els més vulnerables. Aquest objectiu es concreta en dues línies d'actuació: per una part, la dirigida a la infància i a la família, i per l'altra, a la immigració, que té un fort pes al poble, tot i que l'actuació de Pa i Mel té un clar component transversal, des del moment en què afecta àrees que s'interrelacionen.

- Els infants són els grans damnificats del model de societat actual?

- Els infants, els adolescents i els joves en són, sens dubte, els grans damnificats, en bona part perquè no hi ha una visió unitària, comuna, sobre els seus problemes. A la nostra societat abunden els missatges contradictoris per als joves i tampoc els valors no estan gens clars. Tot això confon el nin o el jove, començant pel nucli familiar mateix -en què en ocasions els pares defensen plantejaments diferents- i naturalment també per l'escola.

- Aquesta situació provoca desconcert en infants i joves?

- Jo no parlaria de desconcert, perquè al cap i a la fi no han viscut d'una altra manera, però sí que pens que els provoca dificultats que, a la llarga, poden influir en el seu comportament i fins i tot generar conflictes -que en si mateixos no tendrien per què ser negatius- o acabar derivant en «passotisme», i això sí que és molt delicat.

- Hi ha pares que, literalment, no saben què fer amb els seus fills?

- Evidentment. De fet, cada vegada hi ha més pares perduts, que no saben com comportar-se amb els seus fills, no per manca de voluntat, sinó senzillament perquè no saben com actuar. El model tradicional de relació entre pares i fills -en el qual tot esta molt més clar- definitivament ha explotat, i per una altra part el temps que s'ha de dedicar a la formació dels fills és percebut per molts de pares com una càrrega.

- La societat tampoc no té clar què fer amb els exclosos?

- Primer hauríem de definir qui compon el col·lectiu d'exclosos i per què, si per raons psicològiques o per no ser suficientment espavilats en un món cada vegada més complicat i on el barem de coneixements bàsics és molt elevat; o bé per raons econòmiques, per no tenir feina... Factors que tot plegat poden fer caure la persona en unes dinàmiques d'exclusió molt perilloses i que tenen una solució difícil.

- Això també és aplicable a la població immigrant?

- Si el problema és d'exclusió per raons econòmiques, aleshores el problema és comú tant a les persones que vénen de fora com als exclosos locals, però és evident que per la gent que ve de fora tot és més compicat, ja que han d'aprendre uns codis socials nous i els han d'asumir, cosa que se sol fer més aviat si tens doblers. En general, com més llunyana és la cultura d'on ve l'immigrant, major és el problema d'integració.

- A Mallorca hem de parlar de racisme o de classisme?

- Darrere el racisme s'amaga sempre una forma de classisme, que es basa en la diferència social i econòmica, no pròpiament ètnica. De fet, els exclosos socials -d'aquí o de fora- s'agrupen precisament perquè comparteixen els efectes de l'exclusió.