La divisió del vot nacionalista i autonomista ve de lluny, a Balears. Des de les primeres eleccions generals de la democràcia recobrada, el 1977, la dispersió del vot ha estat una implacable regla que ha impedit que l'Arxipèlag tingués mai un diputat no adscrit a la disciplina de Madrid. Les Balears han estat solar bipartidista durant tres dècades. Aquesta unitat tampoc no ha estat possible als comicis autonòmics, encara que després les diferents formacions nacionalistes sí han demostrat saber governar en coalició.
El 1977 Unió Mallorquina no existia. L'espai de centre nacionalista fou cobert per la Unió Autonomista que liderava Josep Melià. Obtingué uns resultats quasi irrellevants. Mentre, el PSM, coalligat amb altres forces i amb Paco Obrador com a cap de llista arreplegà un 5,1% dels vots. Era un mal començament per al nacionalisme. Els partits de disciplina envers Madrid es repartiren el pastís. I Balears fou la penúltima comunitat que assolí l'Estatut d'Autonomia el 1982, al mateix nivell que Castella i Lleó.
Aquell 1982 s'enfonsà la Unió de Centre Democràtic i el PSOE de Felipe González arribà al poder. En aquell context es fundà UM, que en un principi es definí com a «regionalista» perquè els seus dirigents, començant per Jeroni Albertí, veien molt poca consciència nacionalista a les Balears després de quaranta anys de franquisme. La prova de foc foren les eleccions autonòmiques del 1983. En PP de Gabriel Cañellas, amb un fort discurs de defensa dels interessos balears, guanyà les eleccions però quedà lluny de la majoria absoluta. UM per un costat i el PSM per l'altra aconseguiren trencar el bipartidisme autonòmic, que mai no s'ha produït des d'aleshores a l'Arxipèlag. També es feren palpables des del primer moment les males relacions entre PP i UM. Cañellas va estar a punt de caure el 1985 per un pacte UM-PSOE que al final es va fer impossible per pressions fàctiques.
Però les eleccions generals eren una altra història. L'autonomia avançava amb uns pressuposts minúsculs, però a les generals del 1986 el PP i el PSOE es repartiren el 75% dels vots. El PSM obtingué el 2,2% dels vots i UM el 7,1%. I això que UM formava aleshores part de l'operació reformista, que encapçalava des del Principat Miquel Roca i Junyent amb el suport de CiU. Era un intent de dur l'Estat espanyol cap el federalisme, que fracassà estrepitosament. UM caigué en una profunda crisi. En el congrés del 1988 Jeroni Albertí presentà la dimissió. Aparegueren en el seu si «submarins» del PP que volien convertir UM en un satèl·lit de la dreta canyellista. Quasi ho aconseguiren. De fet aquest partit es presentaria coalligat als conservadors fins a les autonòmiques del 1991, a Madrid governava el PSOE folgadament i el PP tambè estava en crisi després de la marxa de Fraga i sota la presidència del volàtil Antonio Hernández Mancha. Però en els anys noranta es produïren dos fets capdals: Maria Antònia Munar trencà amb Cañellas, abandonà el Govern balear,assumí la presidència d'UM i reinicià el retorn al centre nacionalista. Per altra banda, el PSM creixia i creixia en suport popular. A les eleccions generals del 1993 els nacionalistes d'esquerra aconseguiren més de 20.000 vots. El seu cap de llista era Sebastià Serra.
Mentre, el canyellisme era un mar de contradiccions. Per un costat defensava, com mai havia fet, els interessos de Balears en el seu fracassat intent que el Madrid de González li aprovàs la llei de règim fiscal especial. Per altra banda, els escàndols de corrupció ofegaren Cañellas. A Calvià un regidor socialista denuncià un intent de suborn per part de dirigents del PP. Algun d'ells, com Miquel Deià, responsable popular de política territorial, acabà a la presó. També, el túnel de Sóller es convertí en un escàndol d'abast estatal. Per poder arribar a president el 1996, Aznar féu fora Cañellas un any abans. I a Mallorca aquell 1995 es produí un fet insòlit: UM, PSM i PSOE formaren el pacte de Progrés i passaren a governar el Consell amb Maria Antònia Munar de presidenta. El PSM era liderat per Mateu Morro i per Pere Sampol. Començava un camí en comú ple de desencontres, però PSM i UM s'havien d'entendre per pura necessitat. El Pacte de Progrés governà les Illes entre el 1999 i el 2003 amb Antich de president. Però a les generals del 2000 tornà de bell nou el bipartidisme, ara ja clarament escorat cap a una indiscutible hegemonia del PP.
El 2003 dugué la victòria a les urnes de Jaume Matas, que obtingué el suport d'una aleshores desmoralitzada UM. Però Matas (que confiava que el PP tornaria a guanyar les generals del 2004) cometé un error de proporcions històriques: menyspreà UM. La premsa d'extrema dreta, que afalagava Matas, atacà amb ira Munar. En aquest context i a causa de l'atemptat de Madrid de l'11-M, Zapatero recuperà la Moncloa per al PSOE. UM era cada cop més nacionalista.
Mentre, el PSM que patí diverses escisions després de la derrota del 2003, es presentà a les generals del 2004 en coalició amb el Bloc. No obtingué cap diputat. Ara, si s'assoleix la unitat nacionalista, se'n pot aconseguir un després de trenta anys de divisió entre els nacionalistes a Balears.
