ANTONI MATEU. Palma.

«El que més m'agrada, d'anar davant davant, és ser el primer i poder escoltar els comentaris de la gent que ens mira passar», explica Joan Berga, tamborer major de la Sala, de Palma. «Pas molt de gust de sentir com els padrins conten als seus nets què són i què fan els tamborers», afirma.

Ja fa un grapat d'anys que Joan encapçala les comitives municipals els dies de festa. A les seves ordres, vuit sonadors de tambors. El vestit que du el fa coneixedor de la resta. Fins i tot porta vara, amb un mànec tan lluent com la que té la batlessa.

«Per ser tamborer de la sala no fa falta tenir gaire coneixements musicals. Sempre feim el mateix toc. La cosa més important, però, és tenir vista. Amb tutups, no s'hi pot fer feina. Als sonadors, amb una alçada de cella, els ha de bastar per saber si s'han d'aturar o han de continuar avançant», comenta Joan.

I és que d'ençà dels anys vuitanta que fa que Joan és tamborer, n'ha vistes de tota casta. I ha acompanyat molts de batles. Des d'Aguiló fins a Calvo. De qui més poques coses et puc dir, és de n'Aguiló. En aquell temps jo era tamborer substitut. Només tocava quan un dels fixos tenia algun emperò i no podia anar a la comitiva», reconeix el tamborer major.

«Ara sí, d'en Fageda i de na Cirer te'n podria contar per salar. Evidentment, però -diu amb punyeteria- no les contaré. El que queda clar és que una desfilada o una comitiva és una posada en escena, tant per als tamborers com per al batle. I cada polític té els seus propis recursos. He de dir que en Fageda en sabia molt. Sempre aprofitava aquell petit detall que passava desapercebut als ulls de tothom. S'acostava a tu i et deia: 'Joan, aquest botó ha de menester un punt!' o 'Joan, aquest doblec està mal donat!' Era un punyeter. Et feia reparar en allò en què, per ventura, ni tu mateix no te n'havies temut».

«El que et puc dir cert és que tots quants batles he conegut, els he vists tremolar qualque vegada en una desfilada! Aguiló, Fageda, Cirer o, ara, Calvo. I és ben natural. Ja hi aniria qualsevol, cara alta, a la vista de tothom», assegura el sonador.

«En qualsevol acte oficial -comenta Joan-, la figura del mestre de cerimònies és molt important. Jo m'hi entenc molt, amb Pau Mateu, que és qui fa aquesta ofici a Cort. Amb una mirada ens basta per saber què volem dir». La dita popular afirma que han d'haver estudiat set anys davall terra per ser tamborer de la Sala. No sabem quants d'anys ha estudiat Joan Berga. El que és cert, però, és que no perd pista del que succeeix al seu voltant.

El vincle de Joan amb l'Ajuntament és fort. «Jo vaig néixer a sa Calatrava i, per tant, Cort sempre ha estat devora ca nostra i sempre m'ha agradat col·laborar en les tasques. No tan sols a l'Ajuntament, sinó també a la Seu. Quan era al·lot, hi anavar a tocar les campanes», explica.

La dona de Joan també du aquesta mateixa quimera. «Ella és macera. Ha estat la primera dona macera que hi ha hagut a l'Ajuntament. Tot va començar per riure. Pau Mateu li va dir: 'Vejam si tens bolets de fer de macera?' I ella va dir: 'Ves si en tenc!' I ara hi ha un macer i una macera», afirma rient.

Per a qui no ho sàpiga, els macers són aquells que porten una maça amb la mà i acompanyen el batle a cada banda. Són immòbils. Només acompanyen. Als plens de gala es posen just darrere el batle i s'hi estan durant tota la sessió.

«Si els macers parlassin, que en dirien de coses!», s'exclama Joan.