A.MATEU. Palma.
«El Bon Jesús ens va estimar, a mi i a tots els que érem damunt la barca. Si no, no s'explica que siguem vius», diu Pep Borràs (Port de Pollença, 1913), de malnom Gerrer, quan conta una de les moltes topades que, fent de pescador, va tenir amb el tauró blanc. Quan jo vaig començar a fer de pescador, al port, només tenia deu anys -explica Pep- i llavors tothom els anomenava salroigs, a aquests peixos. 'He vist un salrojot somerí, de gros que era!'. Això és el que deien els pescadors d'edat de mon pare o més vells. Ara s'ha posat de moda dir-los tiburons. Jo, fins i tot, qualque vegada també els ho dic. Però no és que s'ho diguin. El seu nom és salroig».
Siguin taurons, siguin salroigs, el cert és que Pep Gerrer n'ha vist un raig de ben a prop. «Amb els anys que jo he fet de pescador en podria contar de tota casta!», s'exclama.
«La vegada que més por vaig tenir, però, va ser -explica- devers el cap de Pinar, a Alcúdia, fa més de quaranta anys. Feia un parell de dies que el salroig ens fotia els anfossos que pescàvem. I jo vaig pensar: 'No... no ens els tornarà a fotre pus, aquest bergant!'. Però no havia anat tan errat mai. Quan el vaig veure de prop, feia feredat. Devia fer més de set metres. Era més gran que la barca».
«Hi tornàrem un parell de dies més. Pareixia que ens esperava. Es posava a prop de la barca i ens mirava com si ens vigilàs. Un dia férem una prova. Li posàrem un anfós. Llavors ell s'enfonyà per la mar fonda fins que no el veiérem. No tocà l'anfós, ni poc ni gens. Al cap d'un parell de minuts comparegué, corrents. Pareixia un coet. Jo em vaig arribar a pensar que fotria una bocinada a la barca i ens mataria a tots. Saps què va fer? -demana el vell pescador. Idò va fotre un cop amb la coa a l'anfós i va pegar una hora enfora. Es coneix que aquests animals són molt vius. Aquest era molt intel·ligent. Ens volia fer por i ho va aconseguir. El vàrem deixar anar. No ho intentàrem pus».
Tanmateix aquesta no va ser la darrera vegada que Pep Borràs veié un tauró. Sempre que n'he vist un, de salroig, ha estat a l'hivern. Jo pens una cosa d'aquests animals. Una vegada en vàrem pescar un que no era tan gran com aquell, el pujàrem a la barca, li obrírem el ventre i què et penses que hi va haver dedins? -demana, tot impacient. Idò hi va haver les cames d'una cabra! Tots quants érem damunt la barca ens fotérem a riure. No havíem vist mai res igual que allò. Per això jo crec que aquests peixos, quan fa temporal amb molt de vent, s'acosten a la vorera. Les ventades fortes poden fer tomar qualque cabra dels penyals i, així, se la mengen».
«Una cosa que m'estranya molt, però, és que no he sentit a dir mai que aquests animals hagin fet mal a les persones. I, a l'estiu, per devers la Victòria, hi sol haver molta de gent que neda. Un infantó, jo crec que se'l menjaria», diu el pescador de taurons més cèlebre de Mallorca.
Tanmateix, Pep pensa que no s'ha de passar pena. «Si fins ara no ha ocorregut res mai, no hi ha un perquè hagi de passar ara. A l'estiu, no n'hi sol haver, d'aquests animals», comenta. A les velleses, Pep ha participat en la filmació d'un documental, Mallorca a la recerca del gran tauró blanc. L'estrena està prevista per a dia 8 de novembre al Palma Aquàrium.
«He passat molt de gust de poder fer coses en aquesta pel·lícula. Jo he vist moltes de coses en aquest món i m'agrada que la gent les sàpiga», diu Pep Gerrer. Per paradoxal que sembli, dels dotze taurons que Pep ha pescat al llarg de la seva vida, no n'ha tastat cap mai. «Els vaig vendre tots, perquè me'ls pagaven molt bé. La gent que n'ha menjat, però, m'ha dit que sóm molt gustosos», afirma Pep.
