ANTONI MATEU. Palma.
L'historiador Ramon Rosselló Vaquer (Felanitx, 1944) acaba de publicar Els senyors del Fangar i les relacions amb Felanitx. En aquest opuscle es dóna a conèixer els vincles que al llarg de la història ha tingut la polèmica possessió manacorina amb el terme de Felanitx. «Baldament el Fangar pertanyi al municipi de Manacor des de fa segles, els senyors d'aquestes terres, per mor de la proximitat, sempre han tingut vincles amb el poble de Felanitx. Basta dir que els senyors, la família dels Truyols, mai varen anar a missa a Manacor, sempre ho varen fer a l'església de Felanitx. Hi anaven amb un carro enramellat amb fulles de fasser», diu Ramon.
Tanmateix Rosselló posa un èmfasi especial en els conflictes de caire territorial que han tingut lloc a Mallorca des d'època medieval. «Sembla que els conflictes pel dret de pas sigui una cosa que s'ha posat de moda en els darrers anys a Mallorca. El que ha fet el propietari del Fangar, Eisennman, de desviar el camí, ja ho varen fer altres senyors als segles XVI i XVII», explica Rosselló. «El que succeeix és que en l'antiguitat els senyors de les possessions volien que fossin els caçadors que no entrassin a les possessions, perquè els desbarataven les ovelles, i ara volen privar de pas als excursionistes. Ara per tant, els camins ofereixen una oferta d'oci o esbarjo que abans no oferien», comenta l'historiador.
«Record un plet que el senyor del Fangar va posar a uns felanitxers per embaladrar "és a dir, tirar lletrada de baladre" l'estany de cala Murada. Fins als anys seixanta, en què es va construir la urbanització, aquesta cala formava part del Fangar. Fins aquell decenni hi havia una bassa que de manera subterrània connectava amb la mar. Els peixos hi entraven. En època medieval era freqüent que els pagesos embaladrassin l'aigua de tal manera que els peixos quedaven entabanats i, així, eren fàcils de pescar», diu Rossellò.
«Al segle XIV, doncs, el senyor posà el plet contra els pagesos perquè "deia" que les seves ovelles havien estat enverinades per haver begut l'aigua embaladrada. Tot plegat, resulta incongruent. Perquè l'aigua, com hem dit era salada i, per tant, cap animal en podia haver begut. De totes maneres això és el que diu el document de l'època. Per ventura només era una excusa per privar els externs que entrassin dins la propietat del senyor», diu Rosselló, que ha estudiat nombrosos processos judicials de la Mallorca medieval. «Una cosa "explica" em ve de nou. I és que a la documentació mai hi he trobat cap referència als conflictes per un bocí de costa. Això contrasta amb el que succeeix actualment. De tothom és sabut el conflicte per la piscina de Pedro J. a la costa de Son Servera. L'única cosa que he trobat que s'hi assembli és la privació d'arreplegar la sal dels cocons de vorera de mar perquè, al mercat, entrava en competència amb la sal que es feia a les salines».
Un dels aspectes més interessants de l'estudi de Rosselló és, però, més recent. Es tracta de la correspondència que mantingueren durant el franquisme, el batle de Felanitx i el qui llavors n'era el propietari de la possessió, Bonnín Armstrong, descendent d'un xueta felanitxer emigrat a Puerto Rico que es casà amb una americana. Bonnín Armstrong residia a Barcelona i només passava algunes temporades al Fangar. Les cartes porten l'adreça del carrer Còrsega. «En aquestes cartes el senyor demana al batle que faci condicionar el camí de Son Proenç perquè, diu, que 'Franco visitarà la possessió i hi ha de tenir bon arribar amb el cotxe'», explica Rosselló.
Tanmateix, Franco, no hi va arribar a anar mai.
