En tocar el seu tambor, Moustaphà El Maghalazi (Sefrou, Marroc,
1990) perd el món de vista. Acota el cap i comença a entonar uns
sons inintel·ligibles per a l'oient profà en aquest tipus de
música. No de bades, la tonada de Moustaphà és la música d'un poble
antiquíssim: els berbers del nord d'Àfrica. S'estenen des de
l'Atlàntic, a les costes marroquines, fins al Mar Roig, tocant
Egipte. Els berbers ja habitaven aquesta part del món abans que els
colonitzadors procedents de la Península Aràbiga els portassin la
fe musulmana i, de rebot, la llengua.
Tanmateix, els amazhigs, nom amb què també són coneguts,
resistiren l'envestida cultural i encara ho fan. Només al Marroc,
els parlants de bereber representen un quaranta per cent de la seva
població. «Jo sé parlar àrab perquè el vaig aprendre a l'escola
"explica aquest jove que viu a Santa Maria del Camí des de fa un
any. La meva padrina, però, no en sap. Ella només sap xerrar en
berber. Saps què fa? Ella resa l'Alcorà de memòria, que és en àrab,
i el recita com un autòmat, però tanmateix no entén res». «El greu
que més em sap, és no saber escriure en amazigh, la meva llengua.
Saps? És molt difícil perquè l'alfabet és completament diferent de
l'àrab. A mi m'agradaria aprendre'n, com també he d'aprendre
català», diu Moustaphà que d'aquí a poc començarà a estudiar un
mòdul de formació de cuina i, mentrestant, ajuda un parent seu en
un establiment de kebabs.
Segons aquest nou santamarier, el berber és més propi de les
zones rurals de Marroc, encara que a determinades ciutats també es
parla. «Per això "diu" quan un berber entra a la ciutat hi ha àrabs
que et diuen: «I tu què hi fots, aquí, xelh?». Perquè aquesta és la
manera pejorativa amb què alguns àrabs ens anomenen». Fa dues
setmanes que Moustaphà participà en una festa de solidaritat amb
Nicaragua que s'organitzà a Manacor. Ell hi aportà la música.
D'aquí a uns mesos està previst que a Son Llaüt, a Santa Maria,
s'hi celebri una gran festa berber. Hi haurà música, menjar,
xerrades, tallers de llengua i altres activitats. El cert és que la
majoria de nouvinguts del Marroc que resideixen a Mallorca són de
cultura berber. És per això que les tasques de traducció i
interpretació que fa Saïda Saddouki, la professional que tingué un
conflicte lingüístic amb la Guàrdia Civil fa uns mesos, són
principlament del berber al castellà.
Si a Moustaphà li demanen quants d'anys té, ell respon: «Jo no
sé que t'he de dir!» I llavors ho explica. «Mira, "diu Moustaphà"
quan jo vaig aconseguir passar la frontera de Melilla la policia
m'aglapí i em dugué a una casa que es deia alberg. Allà els
policies m'agafaren la mà i me la posaren a una màquina amb un
vidre. Ells entraren dins una sala i consultaren la maquinària i
quan sortiren em digueren: 'Tu tens denou anys!'. I jo vaig dir:
'No, jo només en tenc desset!'. I ells digueren: 'Denou, t'hem dit
que en tens!'. I ara, els papers d'Espanya posen que tenc denou
anys».
Tanmateix, per a Moustaphà, la paraula escrita "o en aquesta cas
els números" té molt de valor. Segons el seu xerrar, ja ha
incorporat l'errada dels policies al seu univers personal. I quan
li demanen l'edat que té la primera resposta sempre és la dels anys
que la policia l'imposà. «Aquesta màquina moltes de vegades
endevina, però moltes de vegades també s'equivoca. Tenc un amic que
té vint-i-un anys i la màquina li digué que en tenia quinze. Ja em
diràs si és fiable!», diu el jove.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.