nubes dispersas
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

Catorze famílies del carrer Brotad confien en Cort

Malviuen pitjor que els cans i pitjor que qualsevol «animal maltractat» per una societat que els ha girat l'esquena durant 15 anys

Desconfiades, ressentides i incrèdules. Així se senten les 14 famílies que malviuen al carrer Brotad n. 6 de Palma, al Polígon de Llevant, un dia després que el nou Consistori notifiqués l'ordre per procedir a desallotjar les 55 persones que maldormen en aquests infrahabitacles carregats d'infeccions, carregats d'injustícia i de «vergonya social». Vergonya de les institucions per haver tardat 15 anys a recordar que a Palma existeix aquest nucli de ciutans, que emparentats, tots, entre ells, han acabat formant el «clan dels Moreno».

A dia d'ahir, a les 16.00 hores del capvespre els Moreno no tenien constància del seu desallotjament. Escoltaven amb recel. «Ens fan fora, però a canvi de què? No marxarem sense res», diu Luis Moreno, el patriarca de la zona o més ben dit, el proclamat «el alcalde» per la resta del grup. Un càrrec merescut, ell du 15 anys en aquest bloc. Juan, (també Moreno) renega de les institucions i renega de qualsevol ciutadà que pot dutxar-se i orinar cada dia en un lavabo. «No voldries partir, tu, si dia rere dia no disposesis d'aigua corrent?», denuncia.

El seu problema és la desconfiança, i amb raó. No estan avesats al tracte humà més enllà d'aquest solar. En la seva ment planeja la por d'acabar al carrer. En aquest cas, prefereixen aquests sostres, encara que els hagin de compartir amb les rates rabioses que han convertit aquesta zona, de fems i brutor, en la seva sucursal «preferida» i que les ha acabat engreixant com conills amb els anys. «Els polítics ens han tingut aquí com a cans, sense fer-nos cas, és clar que volem partir», diu en Manuel, nebot de Luis. «Però, que ens posin pisos dignes», afegeix. Al seu costat, Maria (Moreno) es burla d'aquesta innocència. Explica, mentre ensenya una boca amb quatre dents desgastades de la mala alimentació i de la falta d'higiene, que estan farts d'anar a protestar a l'Ajuntament, de queixar-se, de fer renou i no ser escoltats.

Al mateix temps que parla, controla la seva néta, que també es diu Maria, de poc més de 5 anys. Es belluga sense sabates entremig de ferralla, de menjar podrit pel terra, mentre rossega amb les mans un tros de pollastre a l'ast que comparteix amb l'àvia amb unes bragues roses llampants com a única vestimenta.

Juan mostra les escales decrèpites d'aquest bloc, plens de forats per on habiten «animals» i carregats de pudors indefinides. «Em fan por les rates que s'amaguen per aquí per cercar menjar i a vegades salten», diu. En un dels habitacles espera la Carmen, la matriarca, amb els seus cinc fills i més família, entre les quals hi ha la seva filla Carmen de 17 anys i Emilia. «Com comprendràs, són massa anys i ningú ha fet res», desconfia la matrona. Mostra, indignada, un dels forats on dorm la seva filla petita: un matalàs foradat pels xinxes i amb puces. «No volem que els serveis socials ens treguin els nostres fills», diu la seva filla, que té 17 anys i ja té dos nins. Asseguren que tots van a l'escola Joan Miró que hi ha devora d'aquesta zona.

Malviuen pitjor que els cans i pitjor que qualsevol «animal maltractat» per una societat que els ha girat l'esquena durant 15 anys i en reneguen, amb raó.

No tenen cobertes les necessitats fonamentals. És aquesta pobresa tan estesa que impedeix l'accés a altres necessitats: un nivell de vida raonable, una alimentació sana, assistència mèdica i una ocupació justa. Aquesta discriminació els ha interferit molt les possibilitats que tenen aquestes famílies de desenvolupar el seu potencial per complet: se'n volen anar sí, però amb pisos.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.