D'ella, un podria resumir-la així, «forta com una rabassa i fina com un paper» i s'equivocaria poc. Fràgil d'aspecte però de personalitat marcada. Així és Margalida Reus amb 108 anys acabats de fer.

Tot just guaitar a caseva, un intueix que no s'endinsa en territori inexplorat. Bombons, caramels i flors reposen a cada racó de la llar de Margalida Reus. Encara avui el telèfon no para de sonar.

"Estau cansada de tantes atencions, Margalida?
"Jo estic agraïda a tots els que s'estan interessant per mi, però jo no estic acostumada a això. Cada dia ve algú o crida aquell o aquell. Fins i tot va venir la tele! Desconcerta una mica.

"Com vos trobau?
"Estic bé. Em falla la vista des que em van operar de cataractes. He perdut la visió d'un ull però el que són les cames, perfectes. Si no fos perquè no hi veig bé... me n'aniria caminant fins a Inca.

"I ja que per culpa de la vista gairebé no podeu caminar ni fer res que requereixi agudesa visual, com vos entreteniu?
"M'entretenc poc; el que més em distreu és la companyia dels meus. I la ràdio. Dorm tota la nit aferrada a ella.
"Per tant, vos agrada més escoltar que parlar?
"Sí. M'agrada que m'expliquin coses. Que em vénguin a veure i m'expliquin què es cou pel poble. (Encara que, després de dir això, és Margalida la qui comença un relat de gairebé vint minuts ininterromputs).

"Tenint en compte que vau néixer el 1898, vàreu poder anar a l'escola, Margalida?
"Sí. Des dels 7 anys i fins als 15. Jo sé llegir i escriure. Però és que no hi veig. Encara puc firmar però.
"I què li fa perdre el cap a «la padrina de Mallorca»?
"(riu...) El gelat d'avellana. Cada dia després de la migdiada, el meu nebot me'n prepara un tassonet.