Al pla de la Neu del puig de Massanella, el segon més alt de l'Illa, s'hi fa una herba que no creix enlloc més del món. És la lletrera del Massanella. De lletreres, n'hi ha de moltes castes, però com aquesta, cap ni una.

De mida petita, no fa més de 3 o 4 centímetres i creix entre els roquissars. Les fulles, greixoses, són fosques com les de l'olivera i tenen les voreres vermelloses. Si les pitgen fan lletrada "d'aquí en ve el nom", que segons la tradició popular no és bona per a res.

El seu descobriment és recent. Fins el 1965 no fou descrita pel botànic Wernet Greuter. El seu nom científic és Euphorbia fontqueriana, que és el gènere al qual pertanyen moltes de les espècies que fan lletrada.

Per desgràcia, i encara que faci tan poc que sigui coneguda, el seu estat de conservació no és gaire bo. Per això, la Conselleria de Medi Ambient la té classificada al seu Llibre blanc de protecció d'espècies com a «vulnerable». Aquesta classificació figura a la part més baixa del rànquing d'espècies en mal estat de conservació. La qualificació més negativa, però, es la de «perill d'extinció».

Les amenaces que fan perillar la lletrera del Massanella són la gran població de cabres orades que pasturen pel puig, la crema de càrritx i la pressió humana que comporta l'afluència d'excursionistes.

S'ha d'aclarir "explica Joan Mayol, tècnic de la Conselleria" que si bé la gent que actualment es passeja per la muntanya és molt nombrosa, la pressió que hi provoca no és tan alta com antigament». «Un temps eren més poques les persones que trescaven pel puig de Massanella, però les activitats que hi feien eren més agressives per al territori. Feien de carboners o, durant l'hivern, arreplegaven neu per obtenir-ne gel per a l'estiu. I això alterava l'entorn per extreure'n uns recursos».

La part més gran del puig del Massanella, el cim inclòs, es troba dins del terme d'Escorca. Tanmateix, Mancor de la Vall, que un temps era poble de nevaters i de carboners, era el nucli que més vincles tenia amb el Massanella. A causa de la reduïda localització de la lletrera, ningú d'aquest poble no n'ha sentit a parlar mai. «De lletreres, jo n'he vistes moltes, però que es facin tan amunt com al capcurucull del puig, no n'he vista cap mai», explica Joan Mosset, selvatgí de naixement, que fa gairebé 40 anys que viu a Mancor. Certament, els mancorins són bons coneixedors del puig, i cada any hi fan una pujada la darrera setmana de maig per recollir camamil·la.