Tot just a pocs quilòmetres de Sant Francesc Xavier, a Formentera, es troba la Savina. Es tracta d'un paratge erm, a prop del Parc Natural de Ses Salines. El silenci que omple l'indret reflecteix d'alguna manera les atrocitats comeses al lloc fa més de seixanta anys. Fins a cinquanta-vuit presos van desaparèixer, literalment, per la fam i les condicions en què els seus captors els mantenien. Cinquanta-vuit noms inscrits al registre civil de Formentera, amb eufemismes en lloc de les causes reals de la mort, com «col·lapse cardíac». Tota una vida, que malgrat tot, no ha permès cicatritzar la ferida oberta dels qui sobrevisqueren a una vivència d'aquest caràcter.
La situació que es va viure en aquest camp s'explica en el documental Aigua Clara, que es va presentar a Palma la setmama passada. A principis de 1940 les forces nacionals havien reduït l'Exèrcit republicà, abocant centenars de milers de persones a l'exili forçat. Un cop estès el seu domini calia reafirmar-lo esclafant l'enemic, fins i tot un cop acabada la guerra del 36 al 39. Amb aquest objectiu, les forces franquistes establiren una xarxa de presons i campaments on els que havien servit amb major o menor mesura els fins republicans foren tancats. En alguns casos els dedicaren a construir pantans i preses, construccions de les quals el règim es va felicitar. D'altres simplement eren confinats a camps en els quals no hi havia res a fer. Sols esperar la mort. Aquest és el cas del campament aixecat a Formentera, a principis de l'any 1940. Es tractà d'un complex militar senzill, aïllat per un mur aixecat pels primers presoners que acollí, algunes restes del qual encara segueixen en peu. A l'interior s'edificaren fins a vint barracons, alguns dels quals tenien trespol de ciment i d'altres de terra. En ells hi malvivien uns 800 presoners polítics, tot i que en els temps més penosos del camp les autoritats n'arribaren a ajuntar prop de 1.500. Alguns d'ells eren balears, com en Joan Colomar, qui més de 60 anys després d'aquella experiència, torna a trepitjar el terreny de sa Colònia pel rodatge del documental «Aigua clara», que intenta donar a conèixer els fets que s'hi produïren al principi de la postguerra. Altres, la majoria, provenien de la península, sobretot d'Extremadura i Múrcia. Entre ells es trobava el pare de Cándido Méndez, actual líder sindical.
Les dures condicions de vida feren del campament de Formentera el centre de reclusió franquista més brutal dels que s'establiren al nostre país. L'activitat de la colònia penitenciària va acabar-se el 42, després de dos anys de sinistra activitat. S'especula amb la possibilitat que algunes senyores de l'alta societat eivissenca pressionassin les autoritats davant la penosa situació dels reclusos, que foren traslladats a altres indrets. També és possible que Franco volgués suavitzar la seva imatge de cara a l'exterior, considerant que els aliats feien ja les seves incursions a la Mediterrània, en el marc de la Segona Guerra Mundial. El camp, però, va possibilitar la reorganització de la resistència política contra Franco a les Illes Balears.
