Primer ple del Parlament i primera «bronca» del PP. La presidenta de la cambra autonòmica, Maria Antònia Munar, obrí ahir amb una sessió solemne la setena legislatura i l'únic grup de l'oposició, el popular, no desaprofità l'ocasió per protagonitzar una forta polèmica, com mai s'havia vist a un primer ple.

La discussió s'inicià quan la portaveu del PP, Rosa Estaràs, va retreure als partits que donen suport al Govern els canvis en les convocatòries de la Mesa del Parlament per configurar l'ordre del dia dels plens. El resultat fou l'aprovació, amb el rebuig del PP, de la convocatòria d'un ple extraordinari per dimecres que debatrà el nomenament d'Antoni Martorell com a director general d'IB3 i de Pere Sampol com a senador autonòmic.

En aquest punt, Estaràs qüestionà que Munar donàs la paraula a Antoni Diéguez (PSIB) quan ella tancava el torn. Des de les bancades del PP es cridà «fora, fora» quan el socialista parlà.

Tot i això, el moment de major tensió es produí un pic s'havia aixecat la sessió, quan la popular reclamà que s'aprovàs una declaració institucional en memòria del regidor del PP d'Ermua, Miguel Àngel Blanco, assassinat per ETA fa 10 anys. Estaràs demanà la inclusió d'aquest punt, que no havia estat acordat per la Mesa, quan ja s'havia aixecat la sessió. Munar li recordà que no es podia debatre i la popular es queixà i posà en dubte el seu «tarannà» democràtic.

Tot això passà després que la presidenta obrís la legislatura amb un discurs en què demanà a la majoria «mà estesa» i a l'oposició que fos «constructiva». Cap diputat del PP l'aplaudí.

Munar defensà que les regles d'elecció dels diputats són «clares», que en una «democràcia representativa» sempre «surt endavant aquella proposta que rep el suport majoritari», que les minories «s'han de poder sentir» i que «l'hegemonia no és millor que el pacte». De forma sibil·lina, justificava el pacte que ha permès un govern de centreesquerra o que ella presideixi el Parlament.

«Escoltar i aprendre són dos requisits bàsics per representar els ciutadans», aconsellà als diputats per, acte seguit, recalcar que «sense alternança, no hi hauria democràcia. I sense estabilitat, possiblement, tampoc». Munar, que aprofità per demanar més finançament perquè la solidaritat no vagi en detriment de la sanitat o l'educació, acabà amb el compromís de presidir un Parlament «de tots i per a tots».