Sa Dragonera: la lluita aferrissada pel territori

«Véns a la reunió?», li demanava. I tot seguit, el menava a un pis d'aquell mateix carrer on el grup Terra i llibertat hi tenia el centre d'operacions.

Actuar era de màxima urgència. Un projecte de la constructora valenciana Pamesa volia urbanitzar sa Dragonera amb xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones, i dotar l'illa d'un port esportiu i d'un heliport.

Aquella trentena de persones acordaren, en assemblea, envair l'illa. Mentrestant, als cercles progressistes no es parlava d'altra cosa, més que d'aquell projecte nefast.

L'acció no es féu esperar. Dia 7 de juliol, el grup sol·licità els serveis, no sense estira-i-arronses, d'un pescador de Sant Elm perquè els portàs a l'illa.

El garriguer de sa Dragonera, guàrdia jurat contractat per l'empresa constructora, fou testimoni de l'arribada de la gernació. No hi posà impediments.

La premsa conservadora qualificà aquell jovent insurrecte de «hippies» o «nins aviciats de casa bona que anaven a passar un estiu de bauxa». El que en principi pareixia una acció que no havia de transcendir, arribà agafar tal volada, que tot Mallorca i part de l'estranger n'anava ple.

Devuit dies intensos durà, l'ocupació. Durant aquell temps es coordinaren esforços a la platja de Sant Elm, a sa Dragonera i al Talaiot corcat, el bar i local de reunions del grup llibertari homònim.

Entorn d'aquell nom s'hi agrupaven jovençans d'entre 16 i 19 anys. Qui duia el maneig, però, eren els de Terra i llibertat, d'unes quintes més grans, d'entre 20 i 23.

Tanmateix, la història ha volgut que dins la mentalitat col·lectiva hi hagi perdurat més el nom de Talaiot corcat. Potser ho hagi afavorit el fet que tinguessin un portal obert. Allà es reunien, a més dels membres del grup, altres joves més eventuals o fins i tot personatges il·lustres de la Palma dels anys setanta, com l'historiador Mascaró Passarius o l'arquitecte Gabriel Alomar.

Al Talaiot corcat, al número 1 del carrer Antillón, s'hi instal·là la part logística. Allí, Basilio Baltasar, amb 22 anys, actual cap de publicacions del grup Prisa; i Enric Mus, nebot del novel·lista Antoni Mus â"més conegut com a Quiqueâ", convocaren rodes de premsa diàries durant els 18 dies que durà la invasió. A més, allí es recaptaven els queviures per enviar als qui romanien a sa Dragonera.

Aquella feta sacsejà la societat mallorquina. Els primers dies de l'ocupació no hi havia ningú que tiràs la primera pedra per aquell grup de visionaris. Ni partits polítics ni grups ecologistes. Ningú.

El socialista Fèlix Pons arribà a dir que «per res no signaria un manifest d'aquella gent». El GOB claudicà i, fins i tot, arribà a acceptar el projecte d'urbanització de manera parcial, mentre es protegissin els penya-segats per als falcons marins. Dies després, però, i vista la dimensió dels actes, els progressistes hi donaren suport. I allò establí les bases dels conservacionisme mallorquí. I féu possible la protecció de l'illa, malgrat que ara, des de sa Dragonera estant, es vegi gran part de la costa andritxola tota urbanitzada.