El director del Departament de Ciències Socials d'Esade, Àngel Castiñeira, participà la setmana passada en el cicle de «Pautes per a una vida feliç», que organitza la Fundació la Caixa. Amb el títoAltruisme i cultura del jo: un carreró sense sortida?, el discurs del professor Castiñeira remarcà el treball solidari s'ha convertit en una oferta d'oci i de realització personal.

-Sembla que l'associacionisme, el voluntariat i les ONG no havien estat mai tan de moda com ara.
-Fins fa poc, l'altruisme s'havia entès com una manera d'ajuda mútua entre les persones, que implicava un compromís per una determinada causa i que, a més, duia implícit un sentiment d'abnegació i de sacrifici del «teu jo». Això canvia l'any 1992, amb els Jocs Olímpícs de Barcelona. Quan tu preguntaves als voluntaris d'aquell gran esdeveniment per què ho feien, et responien: «Per conèixer gent, per aprendre idiomes o, fins i tot, per trobar parella». Per tant, el model d'altruisme canvià, les persones feien unes determinades coses per obtenir-ne unes altres.

-De poc ençà, són molts els que volen fer un viatge solidari a Chiapas.
-Sí. Tots els meus alumnes hi volen anar. Saps per què? Perquè treure aigua d'un pou en una comunitat indígena provoca emcions. En canvi, no hi ha ningú que s'ofereixi per actualitzar la base de dades de l'Associació de Veïns del seu barri, cosa que també és molt necessària, perquè és avorrit.

-També hi deu haver qui es dedica a una determinada causa tan sols per obtenir projecció social.
-De vegades, les causes que fan moure les persones són inconfessables. N'hi ha que s'erigeixen en caps visibles d'una associació o ONG per vanitat, ambició o reconeixement. En tot cas, però, solidaritat i interès personal no han de ser per força contradictoris. De fet, el creador de la sociologia moderna, Auguste Comte, afirmà que «si l'egoisme és un vici, l'altruisme és una patologia que tenen aquelles persones que només viuen bolcades cap a fora». D'altra banda, també hi ha qui empra el voluntariat com un grup d'ajuda mútua. A Occident, els processos individualitzadors són cada cop més exagerats. Això fa que el «meu jo» sigui de cada vegada més fràgil. En societats anglòfones, s'han arribat a crear «microcomunitats afectives professionals», que no són res més que un grup de persones que es reuneixen un cop per setmana amb l'única finalitat d'obtenir suport emocional.

-Com influeixen la planificació i l'ús del temps en la felicitat?
-Es diu que per conèixer bé les persones se'ls ha de preguntar a què dediquen el seu temps lliure i en què es gasten els diners. Saber quines activitats triam per dedicar-hi el nostre temps és una autèntica «saviesa del jo». El lideratge públic i social d'una determinada persona és, en part, perquè és l'amo del seu temps. Els bons líders són aquells que tenen el control de la seva agenda.

-Això és un bon missatge per a aquests dies que es parla tant de pactes.
-Sí. Cal tenir en compte també, un cop assolit el poder, com es condueix el programa. Per fer-ho bé, s'ha de fer amb tempo.