'La síndrome de Diògenes és l'estat final d'una vida plena de trastorns'

Isidre Arabí parla de la patologia que afecta sobretot persones majors

Antoni MateuPalma02/06/07 0:00

Fa tres dies que una planta baixa de Son Ferriol s'incendià. La brutícia acumulada en aquella casa per una dona major que pateix la síndrome de Diogenes provocà el foc. Darrerament s'han multiplicat els casos de persones que pateixen aquesta patologia. El psicòleg clínic Isidre Arabí, de la Fundació per l'Avanç de les Neurociències, és del parer que «l'individualisme exagerat de la nostra societat fa que casos com aquest proliferin». Segons aquest entès, s'han de destinar més esforços socials a combatre possibles casos com aquest.-Exactament, què és la síndrome de Diògenes?
-No és una malaltia i per tant no té una identitat diagnòstica pròpia. Es tracta de tres malalties psiquiàtriques que coincideixen en un mateix moment. Els qui pateixen aquesta síndrome presenten quadres obsessius, quadres depressius i severs, i algun brot d'esquizofrènia. La sindrome de Diògenes pren el nom del filòsof grec que predicava que els béns materials no eren necessaris i que qualsevol persona podia sobreviure dins una alfàbia sense haver de menester res de l'exterior.

-Què és el que fa que aquestes persones acumulin coses inútils i que mai hauran d'utilitzar?
-S'ha de distingir entre Diògenes actiu i Diògenes passiu. El passiu és aquella persona que no retira de casa seva tota la brutícia que produeix. No tira el fems, guarda les botelles buides, etc. Els actius són aquells que no tiren i que, a més, es dediquen a replegar tota casta d'objectes inservibles dels contenidors. Els Diògenes tenen la seva vida organitzada segons les seves pròpies regles obsessives i rebutgen qualsevol relació social. Hi ha casos com per exemple una dona que sempre havia de jeure amb el mateix llençol, maldament fes anys que no l'hagués rentat. Ella se sentia segura així. Pensava que si no hi jeia, succeiria alguna desgràcia en la seva vida. N'hi ha d'altres que viuen en la misèria més absoluta, però a davall una rajola hi tenen una milionada. Viuen amb un deliri de ruïna, amb la falsa creença que un fet casual els farà viure en la pobresa més absoluta.

-Com és que sempre són persones majors els qui pateixen aquesta síndrome?
-La síndrome de Diògenes és la fase final d'una persona que ha patit un trastorn mental durant tota la seva vida. La Diògenes és l'itinerari final d'una persona alterada de sempre. Tots els trastorns mentals et condueixen a la marginalitat i a l'exclusió social. La individualització exagerada cap on ha avançat la nostra societat fa que aquests casos siguin molt mals de detectar.

-És possible reinsertar aquestes persones dins la societat?
-És difícil. Els afectats interpreten qualsevol ajut exterior com una intromissió dins el seu entorn. És complicat recuperar aquestes persones. Es necessiten més centres de dia i equips multidisciplinars formats per treballadors socials i psicòlegs. Els Diògenes viuen segons unes regles autoimposades, si se'ls treu del seu entorn, queden desarmats. A més, és difícil detectar-los en el món actual. Quan un veïnat sent olor al replà de l'escala la situació ja està molt avançada. Fa dècades la solidaritat veïnal feia que aquests casos no arribassin als extrems actuals. Actualment, aquesta xarxa social s'ha trencat. Quan un d'aquests casos surt a la llum pública té molt de ressò, perquè la societat actual té tendència a posar etiquetes.