Fa tres dies que una planta baixa de Son Ferriol s'incendià. La
brutícia acumulada en aquella casa per una dona major que pateix la
síndrome de Diogenes provocà el foc. Darrerament s'han multiplicat
els casos de persones que pateixen aquesta patologia. El psicòleg
clínic Isidre Arabí, de la Fundació per l'Avanç de les
Neurociències, és del parer que «l'individualisme exagerat de la
nostra societat fa que casos com aquest proliferin». Segons aquest
entès, s'han de destinar més esforços socials a combatre possibles
casos com aquest.-Exactament, què és la síndrome de
Diògenes?
-No és una malaltia i per tant no té una identitat diagnòstica
pròpia. Es tracta de tres malalties psiquiàtriques que coincideixen
en un mateix moment. Els qui pateixen aquesta síndrome presenten
quadres obsessius, quadres depressius i severs, i algun brot
d'esquizofrènia. La sindrome de Diògenes pren el nom del filòsof
grec que predicava que els béns materials no eren necessaris i que
qualsevol persona podia sobreviure dins una alfàbia sense haver de
menester res de l'exterior.
-Què és el que fa que aquestes persones acumulin coses
inútils i que mai hauran d'utilitzar?
-S'ha de distingir entre Diògenes actiu i Diògenes passiu. El
passiu és aquella persona que no retira de casa seva tota la
brutícia que produeix. No tira el fems, guarda les botelles buides,
etc. Els actius són aquells que no tiren i que, a més, es dediquen
a replegar tota casta d'objectes inservibles dels contenidors. Els
Diògenes tenen la seva vida organitzada segons les seves pròpies
regles obsessives i rebutgen qualsevol relació social. Hi ha casos
com per exemple una dona que sempre havia de jeure amb el mateix
llençol, maldament fes anys que no l'hagués rentat. Ella se sentia
segura així. Pensava que si no hi jeia, succeiria alguna desgràcia
en la seva vida. N'hi ha d'altres que viuen en la misèria més
absoluta, però a davall una rajola hi tenen una milionada. Viuen
amb un deliri de ruïna, amb la falsa creença que un fet casual els
farà viure en la pobresa més absoluta.
-Com és que sempre són persones majors els qui pateixen
aquesta síndrome?
-La síndrome de Diògenes és la fase final d'una persona que ha
patit un trastorn mental durant tota la seva vida. La Diògenes és
l'itinerari final d'una persona alterada de sempre. Tots els
trastorns mentals et condueixen a la marginalitat i a l'exclusió
social. La individualització exagerada cap on ha avançat la nostra
societat fa que aquests casos siguin molt mals de detectar.
-És possible reinsertar aquestes persones dins la
societat?
-És difícil. Els afectats interpreten qualsevol ajut exterior com
una intromissió dins el seu entorn. És complicat recuperar aquestes
persones. Es necessiten més centres de dia i equips
multidisciplinars formats per treballadors socials i psicòlegs. Els
Diògenes viuen segons unes regles autoimposades, si se'ls treu del
seu entorn, queden desarmats. A més, és difícil detectar-los en el
món actual. Quan un veïnat sent olor al replà de l'escala la
situació ja està molt avançada. Fa dècades la solidaritat veïnal
feia que aquests casos no arribassin als extrems actuals.
Actualment, aquesta xarxa social s'ha trencat. Quan un d'aquests
casos surt a la llum pública té molt de ressò, perquè la societat
actual té tendència a posar etiquetes.
