Els darrers Valleriola: avior xueta

Aquest clan és l'últim representant d'un dels 15 llinatges anomenats pel pare Garau

TW
0

D'ençà que el 1691 el pare Garau publicà La fe triunfante, el llistat dels 15 llinatges xuetes és prou conegut a Mallorca.

Qui és que no té un amic, parent o conegut que nomgui Aguiló, Forteza, Fuster o Miró? Si parlam de Valleriola, però, la cosa canvia. Aquest llinatge és el penúltim en la llista que féu el jesuïta. Actualment, a Mallorca, les persones que tenen Valleriola com a primer llinatge es poden comptar amb els dits d'una mà. I totes pertanyen al mateix grup familiar.

Així i tot, s'ha de dir que les seves variants peninsulars com Valldoriola, Vallderiola i Vallduriola -de les quals deriva Valleriola- són encara vives al Principat, als pobles de Parets, Balanyà, Centelles i també a Barcelona.

Els Valleriola més grans són els quatre germans Valleriola Piña. Precisament ahir, Antònia, la gran, féu vuitanta anys. Els altres tres són Leonor, Pedro i Catalina. L'únic mascle ha tengut quatre filles, per tant, l'extinció d'aquest cognom de Mallorca és un fenomen imminent. D'aquí a una generació, no hi haurà ningú a Mallorca que sigui Valleriola de primer Llinatge.

Els casos de desaparició de llinatges no són estranys. Sempre n'hi ha hagut que han estat poc nombrosos. En són exemples els cognoms Malferit, Perxota o Jusama, dels quals ja no hi ha cap representant. Un altre, Gilart, està en vies de desaparició. Només en queden uns quants representants al poble de Llucmajor.

Els Valleriola Piña pertanyen a una nissaga de xuetes que sempre han viscut al centre de Ciutat, als voltants de la plaça del Banc de l'Oli, i s'han dedicat a feines comercials. Han estat argenters i propietaris de perfumeries. «Mon pare tenia la perfumeria Berlín a Jaume II, que llavors es deia el carrer dels Bastaixos i no tenia tanta anomenada com ara -explica Catalina, la germana petita. Li posà aquell nom perquè li duien les substàncies d'Alemanya. Això que et parl és de l'any quaranta!».

Si a Catalina li xerren de xuetes, no es mossega la llengua. «Ho som, xueta! I què?», diu ella. «Basta que et conti una cosa: quan jo era jove feia d'assistenta social a Sant Alfonso. I una setmana, el Baleares em va fer una entrevista a la secció 'Silueta de mujer' i varen posar el meu nom sencer al diari. Al cap d'uns dies, una tia meva vengué a veure'm i em digué: 'Catalina! I com així has consentit que et posassin el teu segon llinatge, Piña, damunt el diari? Que no veus que ara tothom ho sabrà, que ets xueta? Només amb Valleriola, com que sou tan pocs, ningú se n'hauria temut', i jo li vaig respondre: 'Tia! Jo som tant Valleriola com Piña, i jo no vull fer fellona ma mare!'», explica Catalina.

«Mira com és el món -diu Catalina admirada- i com ha canviat Mallorca! L'altre dia una neboda meva i la seva filla miraven una d'aquestes cadenes mallorquines i, amb això, feren un reportatge de xuetes. Anomenaren tots els llinatges de la llista i la filla digué a sa mare: 'Ma mare, o vol dir que nosaltres ho som, xuetes?'».