Gonzalo Hervás (Madrid, 1975) és psicòleg, psicoterapeuta i investigador la Universitat Complutense de Madrid. La setmana passada visità Palma per parlar-hi sobre «La autoacceptació i l'autoestima», una de les sessions del cicle «Pautes per a una vida feliç», organitzat per la Fundació La Caixa.

-Es pot mesurar la felicitat?
-Sí. La psicologia és una ciència que permet, subjectivament -encara que a priori aquest terme sembli poc científic- saber amb quin grau de felicitat viu cada persona. Els especialistes elaboren qüestionaris que són un baròmetre per conèixer les emocions positives o negatives de cadascú, el nivell de satisfacció, l'interès i la il·lusió, la serenitat, i la culpa o la desesperança. El que també demana aquest qüestionari és la percepció que tenen de nosaltres mateixos les persones del nostre entorn. Estudiar el grau de felicitat de cadascú és una tendència relativament nova en psicologia. L'estudiós americà Martin Seligman, amb la seva obra L'autèntica felicitat, fou qui encetà aquesta visió positivista de la psicologia. Abans es pensava que una conducta patològica era conseqüència d'un trauma d'infantesa o d'adolescència. Semblava com si la psicologia només servís per explicar processos negatius, ara s'està convertint en una eina per saber viure millor.

-Per què ens interessa tant l'opinió que els altres tenen de nosaltres mateixos?
-Si les persones del nostre entorn ens valoren, nosaltres ho percebem i això fa augmentar la nostra autoestima. El que pensa de nosaltres mateixos la resta de persones és un dels factors que més condicionen el nostre comportament. Això té un origen filogenètic. Els nins necessiten el mirall dels altres per reconèixer-se i necessiten sentir-se vinculats a un grup. Com més maduram, aquest fenomen va minvant. Una preocupació extrema per conèixer l'opinió que els altres tenen de nosaltres mateixos és patològica i indicativa que tenim una autoestima baixa. Reduïm la importància de l'opinió dels altres, com més segurs som. La solució d'aquest fenomen és intentar minimitzar l'opinió dels altres i actuar de manera independent. De vegades, cal actuar contracorrent per aconseguir la felicitat. Tenim por de ser rebutjats si sortim de la norma establerta, però no passa res. Aquest pensament sol ser erroni.

-Què pensau de la necessitat de ser afalagat o adulat constantment?
-Tenir aquesta necessitat és simptomàtic d'una inseguretat interior. Els deliris de grandesa i les creences d'importància excessiva solen tapar un sentiment de fracàs. S'ha de puntualitzar, però, que sentir-se fracassat no és ser un fracassat. En altres casos, hi ha persones amb autoestima baixa que opten per quedar sempre en un segon plànol, i passar desapercebudes davant les col·lectivitats.

-Quin paper juga l'amor i l'estabilitat sentimental en la felicitat?
-Les persones perceben si un individu és insegur o si té l'autoestima baixa, i se'n fan enfora. Aquests individus ho tenen més mal de fer per trobar parella i, quan en tenen, la qualitat de les seves relacions és més baixa. Es poden donar casos de conflictivitat, gelosia, etc. En l'àmbit laboral o acadèmic, les persones insegures també rendeixen menys. I la manca d'autoestima dificulta la presa ràpida de decisions.

-Com és que tenen tant d'èxit els llibres anomenats «d'autoajuda»?
-Perquè, malauradament, no som feliços. El grau de satisfacció amb les relacions properes és el millor indicador de felicitat. El tipus de vida actual dificulta poder gaudir dels amics, la família o la parella, que, en definitiva, són la font de plaers. Els llibres més venuts són els que porten la paraula «felicitat» a la coberta. N'hi ha que els critiquen, però si fan una funció i estan ben documentats, benarribats siguin.

-I vós, sou feliç?
-Jo em consider raonablement feliç. Pens que som afortunat. Conèixer la psicologia i la psicoteràpia m'ha ajudat molt a ser-ho.