«Es cabrum», el més genuí de Setmana Santa

Precisament aquest nom fou el que trià el poble per batiar el grup de penitents que van per lliure, és a dir que no estan adscrits a cap confraria, en el segle XIX.

Això significa que en aquest grup de pecadors penedits -ja que la dita diu que «qui no ha pecat no ha d'haver de fer penitència- cada un du vestit diferent. N'hi ha de negres, blancs, morats, color de cel, etc.

A les processons, són els que surten primer de l'església de la Sang.

És precisament en aquesta església on ha d'anar a apuntar-se el cabrum.

«El nombre de penitents lliures que s'apunten varia d'un any a l'altre -explica Jaume Rovira, capellà de la Sang. L'any passat n'hi va haver devers 100 o 150. Enguany encara no ho sabem, perquè no es poden apuntar fins dimecres».

Per tant, l'ús del mot «cabrum» demostra que, baldament molta de la simbologia que envolta les processons, les caperutxes o els passos, tengui un origen espanyol, n'hi ha alguns aspectes que són ben genuïns. Un altre nom que també s'usa per designar aquest col·lectiu anàrquic -per la manera desigual que van vestits-, és el de «ses perdudes».

Fa pocs dies que el rector dels Dolors de Manacor, Andreu Genovard, feia una crida perquè «se celebri una Setmana Santa mallorquina, arrelada en els costums del poble d'aquí».

Fa uns anys, al poble de Felanitx, esclatà la polèmica arran de la permissió, o no, que la comunitat extremenya, molt nombrosa en aquest poble, cantàs saetas en les processons.

Els arguments d'uns eren que «allò no es podia permetre perquè no era un costum propi». «Ningú no pot aturar un esclat espontani de devoció religiosa! Si ens pega la cantera, hem de cantar», digué l'altre bàndol.

Sigui com vulgui, i saetas a banda, ningú no discutirà que el més genuí de les processons és «es cabrum».